CAMILLE CLAUDEL

Camille Claudel segons Camille Claudel, l'Edat Madura

    Auguste Rodin s’excusava així: “Camille no es va tornar boja per culpa meva, ja ho estava el primer cop que la vaig veure”.

Podria ser. La pròpia família també parla del caràcter elèctric de la petita Camille, que un dia decideix anar-se’n a París i aprendre del gran mestre Rodin. Aquest l’acull com a únic deixeble, i ella tallarà per ell algunes de les peces del gran escultor - perquè l’Immens Rodin no fonia (normal), però tampoc tallava; les seves mans les consagrava només a l’elaboració de preciosíssimes maquetes.

Camille sí que s’embrutava amb la pols de la pedra. És fàcil imaginar-la donant cop enèrgics de martell, forçant la matèria fins que en sortia la forma. En aquells dies d’art i amor compartit al taller de Rodin, també va esculpir peces seves, bones escultures que sempre quedaren a l’ombra de les del Gran Home. Entre elles, l’Edat Madura, un bronze senzillament devastador, pel que explica i per com ho expressa.

Als cinquanta anys Camille és reclosa a un sanatori. Ja no esculpirà res més. Els seus últims trenta anys de vida en reclusió els passa escrivint cartes a la seva família, demanant que la traguessin del sanatori, explicant també la seva vida.

Volta per casa un llibre d’Anne Delbée sobre Camille Claudel, escrit a partir de les seves cartes de reclusió. D’un altre llibre, aquest escrit crec que per una neboda de Camille, se’n va fer una pel•li, en què Isabelle Adjani era l’escultora amant de l’Escultor.

Per acabar,

els ulls de la Camille

a la seva arribada a París / al sanatori mental, poc abans de morir