DAMIEN RICE: Elephant

- u -

Cesare Pavese, "Estate" (Lavorare Stanca) 

C'è un giardino chiaro, fra mura basse,
di erba secca e di luce, che cuoce adagio
la sua terra. È una luce che sa di mare.
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli
e ne scuoti il ricordo.

Ho veduto cadere
molti frutti, dolci, su un'erba che so,
con un tonfo. Così trasalisci tu pure
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo
come intorno accadesse un prodigio d'aria
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo.

Ascolti.
Le parole che ascolti ti toccano appena.
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro
che ti finge alle spalle la luce del mare.
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore
con un tonfo, e ne stilla una pena antica
come il succo dei frutti caduti allora.

ESTIU

Hi ha un jardí clar, entre  murs baixos,

d’herba eixuta i de llum, que cou lentament

la seva terra. És una llum que sap a mar.

Tu respires aquella herba. Toques els cabells

i en sacseges el record.

He vist caure

molts fruits, dolços, sobre una herba que conec,

amb un cop sec. Així t’estremeixes també tu

amb el sobresalt de la sang. Tu bellugues el cap

com si al voltant s’esdevingués un prodigi d’aire

i el prodigi ets tu.  Hi ha un sabor idèntic

als teus ulls i en el càlid record.

Escoltes.

Les paraules que escoltes a penes et toquen.

Tens al rostre tranquil un pensament clar

que t’emula a les espatlles la llum del mar.

Tens al rostre un silenci que estreny el cor

amb un cop sec i en destil·la una pena antiga

com el suc dels fruits caiguts aleshores.

LINIERS LO PROFETA

y
a media tarde
en las siestas
más de lo mismo...

Al final,
¿uno se tendrá que poner el disfraz de Freud,
gafitas de Jung,
y autoanalizarse?

DE MANDVCIS DIVINIS DELITIOSISQVE

...i el destí, de nou, prediu que el déu dels déus (en aquest cas Zeus) serà destronat per un descendent seu. En aquest cas, el vaticini és el següent: si Metis i Zeus tenen una filla i aquesta després té un fill, aquest nét, quan es faci gran, acabarà destronat Zeus.

Doncs bé: com Zeus ja tenia uns mals precedents familiars, no fa com l'avi - no deixar que la muller parís-, ni com el pare -que s'anava menjant els fills a mesura que la dona els hi paria. Zeus s'empesca una altra solució: directament es menja la dona embarassada.

ALUMNA 1: ¿es menja Metis?

Sí. Sencereta.

ALUMNA 1: Però, ¿no se l'estimava?

Sí... potser... no ho sé. Podria ser que se la mengés amb amor.... per què, a tu [¿mai no se t'han m.... amb am..?]...

però, per un cop, m'he sabut callar a temps, enviant l'última frase al llimb dels pensaments que no s'han d'adreçar mai en una classe a una alumna jovenzella.

HERMAN HESSE: Otoño prematuro

Huele  con fuerza a hojas marchitadas,

Trigales vacíos y sin panorama;

Sabemos que alguna de las próximas tormentas

Desnudará al verano fatigado.

Crujen las vainas del esparto. Y repentinamente

Lo legendario y lo remoto se nos aparecen,

Todo lo que creemos tener en nuestras manos

Y cada  flor maravillosamente se extravía.

Medrosamente crece un deseo en el alma asustada:

Que no se una a la vida demasiado,

Que viva como un árbol su marchitamiento,

Que no falte a su otoño fiesta ni color.

Herman Hesse, Escritos en la arena (trad. Jenaro Talens)

Dear Jikan,

Benvolgut Roshi. 

Em sap molt de greu no poder-te ajudar ara, perquè he conegut aquesta dona. Sisplau, perdona el meu egoisme. Et felicito pel teu aniversari i t'envio el meu profund afecte i respecte.

Jikan, el monjo inútil, inclina el seu cap.

Noteta il·lustrada
que el monjo buddhista Leonard Cohen
deixà un dia a Roshi,
mestre de meditació Zen
i far espiritual del monestir que el feble d'en Cohen
de tant en tant abandona.

La carn, que diuen que és feble...
o potser l'ànima, anhelosa d'ànima i de carn,
que mai no s'afarta
de perdre's per buscar
i buscar-se
i blablablà...?

Good luck,
anyway!

Cesare Pavese (bis)

Vídeo de Vittorio Gassman recitant el poema de Pavese.

Poesia en vinyetes (1): Cesare Pavese

D'un "núvol parlant" que vola per la blogosfera, ha caigut aquesta adaptació en vinyetes d'un poema de Cesare Pavese. En poso els dibuixos i en copio el text en italià i una traducció al català. Bona pensada, això de fer dels poemes còmics!

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-

questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera , insonne,sorda , come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo .I tuoi occhi

saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio .
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla

Per tutti la morte ha uno sguardo.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

- Aquesta mort que ens acompanya

Del matí al vespre, insomne,

sorda, com una vella recança

o un vici absurd. Els teus ulls

seran un vana paraula,

un crit taciturn, un silenci.

Així els veus cada matí

Quan sola sobre tu mateixa et doblegues

Al mirall. Oh benvolguda esperança,

aquell dia també sabrem nosaltres

que ets la vida i que ets el no-res.

Per a tots la mort té una mirada.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

Serà com deixar un vici,

com veure al mirall

resorgir un rostre mort,

com escoltar uns llavis tancats.

Muts davallarem dins l’abisme.

ATENSSSSSSIóÓóÓNNNNN!!!!!!! (Lo signe dels temps, 1)

Quina gran pensada
que a la sortida de la facultat de Filologia
hi pengi, no un,
sinó dos rètols ben grans on posi:

"SORTIDA"

 no fos cas que algú,
veient dues portes de vidre
i el carrer a l'altra banda,
no acabés d'entendre que per allí se surt al carrer.

De fet, encara no comprenc com un idiota espacial reconegut i irrecuperable com servidor, s'ho feia abans per sortir tot sol per aquella porta.

Però és que les coses milloren, sí senyor: hi ha gent amabilíssima trencant-se cap i banyes, i esmerçant tota la seva bona voluntat i part dels nostres calés, per fer-nos la vida més fàcil.
Gent admirable
                        que algun dia
                                  modestament
potser tractaré d'emular:

si veieu mai als lavabos de Filologia, davant dels pixaderos, un rètol amb caligrafia desgavardota on posi "recorda: abans de pixar, treu-te-la!", ja sabreu a qui li heu de donar les gràcies quan no us pixeu a dins de dels pantalons.

ODYSSEAS ELYTIS (3): He parlat de tu...

Andrew Wyeth

Avui la cosa anirà de jardineria lírica.
Agafes un poema, el podes per aquí,
l'esporgues per allà,
i d'una branca se'n fa un bonsai.

He hablado de ti en antiguos tiempos

Con sabias nodrizas y rebeldes veteranos

De por qué tienes la tristeza del animal salvaje

La reverberación del agua temblorosa en el rostro

Y de por qué, dice alguien, debo ir a tu lado

Si yo no quiero amor sino el aire

El galope de un mar erguido y sin disfraz

Nadie ha oído hablar de ti

De ti ni el fresno ni el hongo

Nada de ti en la parte alta de Creta

De ti sólo Dios quiso que tu mano me condujese

Aquí, allá, atento a la curva

De la playa, el rostro, los senos, los cabellos

Ondeando en la colina de la izquierda

Tu cuerpo en la postura del pino solitario

Ojos de orgullo y trasparente

Abismo, dentro de la casa con la antigua cómoda

Los encajes amarillos y la madera de ciprés

Espero solo dónde te mostrarás

En el desván o atrás de las losas del patio

Nadie ha visto ni oído

Nada en las soledades de casas arruinadas

De ti, ni la anciana con todas sus hierbas

De ti sólo yo, quizás, y la música

Que persigo dentro de mí y se vuelve más poderosa.

El brot, extret de la quarta peça de Monograma (trad. J. A. Moreno Jurado).