An american tune

una cançó maca, a penes això (que tampoc és poc!)

Són moltes les vegades que he estat equivocat
i moltes les vegades que he estat confós.
Sí, i sovint em vaig sentir abandonat
i realment utilitzat.
Però estic bé, estic bé -
és només que estic cansat fins el moll dels ossos.
Amb tot, no espereu que sigui
brillant i bon vivant
tan lluny de casa, tan lluny de casa.

No conec una ànima que no hagi estat maltractada.
No tinc un amic que se senti a gust.
No conec un somni que no hagi estat esbocinat
o posat de genolls.
Però tot va bé, tot va bé -
hem viscut tan bé tant de temps.

Amb tot, quan penso en la carretera
per la qual viatgem
em pregunto què va sortir malament.
No puc evitar-lo: em pregunto què va sortir malament.

I vaig somniar que m’estava morint.
I vaig somniar que la meva ànima s’elevava inesperadament
i mirant-me allí baix
em va somriure tranquil·litzadorament.
I vaig somniar que estava volant
i a les altures els meus ulls podien veure amb claredat
l’Estàtua de la Llibertat
navegant cap al mar.
I vaig somniar que estava volant.

Vam arribar en un vaixell que anomenaven el Mayflower .
Vam arribar en un vaixell que va navegar per la lluna.
Vam arribar en l’hora més incerta de l’existència
i vam cantar una tonada nordamericana.
Però tot va bé, va bé -
no pots estar sempre tocat pel cel.
Tot i així, demà serà un altre dia de feina
i estic mirant de descansar una mica.
Això és tot el que ara intento: descansar una mica.

Aneta Bartos...

... que no sé per què de vegades em recorda a F. Bacon...

el seu web. I més fotos, aquestes menys "baconianes", per aquí.

Waltzing Matilda

L'himne in pectore dels australians.
Invitació ronca a ballar un vals trist amb Matilda.

Com tot fill de veïna, un també té la seva mitologia particular, i en ella hi ha dues històries d'un home que dansa sol. 

La primera, el ball enèrgic i vital d'Alexis Zorba. El sirtaki (precisament inventat perquè a la pel·li el ballés l'Antony Quinn) de Zorba és una mena de dansa còsmica, potent i feliç, amb la qual aquell grec amb un no sé què força nietzschià, planta cara a la mort, al temps que passa i a tots els altres buits que s'hi presenten. 

L'altra dansa d'home sol és el ball infinitament trist i desconsolat del desarrelat de Waltzing Matilda, abraçat només al seu farcell.

Entonces cuando ella...

  

Entonces

cuando ella

decida

enterrar tu memoria

bajo algunas toneladas de cal viva

y, en justicia, hacer trizas

los despojos

de tu última sonrisa…

Tú

sin más

roto de tristeza

habrás de callar.

Unai Arizu, “Entonces cuando ella” (Elur gorriak, 2011; trad. cast. U. Arizu & M. Ferrín)

FOTÒGRAFS (8): Alberto García-Alix

Tatuatges, artistes porno i altres pornografies quotidianes, motos, personatges de la Movida coneguts i anònims, xeringues encalçant venes inflades, alguns autoretrats corpore absente, arquitectures urbanes descarnades... aquest és el món de les fotografies d'Alberto García-Alix.

Apostando a no ganar jamás (1976)

El portero del cielo (2001)

Elena. La mujer que enseñaba sus botas (1997)

Nacho Vidal (2003)

Emma Suárez

Elena Mar en estado de buena esperanza (1988)

Ewa. Budapest (2000)

La Torre de Babel (2006)

Autorretrato

Cicciolina

Ella y nuestro nido de amor (1983)

Noa's eye

i el vídeo

- dotze -

Passejant

Li agrada caminar sol pels carrers,
amb les mans a l'esquena, sense pressa,
entre la gent i els cotxes del matí.
Complidor, aquell nen
ha estat obedient tota la vida.
Ara surt del darrere
del que, tants anys, va disfressar-lo d'home.
Hi ha algunes coses que no han canviat,
coses breus i suaus, com les absències
que les primeres llums encenen al crepuscle.
Recorda quan al nen que ara ha tornat
li explicaven que els morts eren al cel.
Aquest cel que a vegades és tan blau,
que és tan fred quan s'allunya de la terra,
tan negre quan s'hi encenen les estrelles.
El nen torna i l'agafa de la mà.
Tots dos van allunyant-se
fins a ser un punt al cel. Ocells de pas.

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010)

De llums il·limitades

Era la meva idea, si tenia un fill, que es digués Ovidi. "Quin nom més lleig, pobre criatureta! si l'hi poses, jo faig una manifestació", va dir algú. "És un nom de iaio", digué algú altre, que sabia molt bé el que es deia, segons revelava el seu accent de quasi-hortelà. Mentre que els més instruïts engegaven: "Ovidi, esclar, pel poeta llatí, no?"

Doncs no.  No és pel poeta.

No sé explicar per què, però se'm fa que, portant aquest nom, no es pot ser mala persona.

 

 

I enganyo: sí sé per què així se'm fa. La culpa la té l'Ovidi Motllor.

No és que jo el conegués gaire com a cantant. Però dos episodis em van portar a concebre'l, en el meu cap, com una persona bona i sensible. La primera: una notícia curtíssima a TV, farà ja mil anys, en què es veia com, durant un concert, li donaven la notícia de la mort del seu amic Vicent Andrés Estellés i sobre l'escenari mateix se n'acomiadava cantant-li un poema. La segona: un concert al que vaig caure mig per casualitat, durant una temporada en què passava els caps de setmana a Vic. Ell va sortir a l'escenari tot i estar convivint amb un càncer de gola força avançat. Més que cantar, va mussitar les cançons, amb un rajolí de veu i tot un davassall d'emoció. Amb un posat senzill i una mirada intenssíssima que et removien l'ànima. Pura humanitat consumint-se i donant i donant.

I bé: tot plegat m'ha retornat al cap precisament en aquests dies i nits de lectura i descoberta de l'obra de Vicent Andrés Estellés, i de descoberta (també) del que és sentir-se acompanyat per algú que és, de debò debò, fins al moll dels óssos i contra tota eventualitat, bona persona.

Va un poema d'Andrés Estellés, cantat per l'Ovidi

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

¿Ónde 'ta Egipto?

Si algú s'ensumava que, arran de la revolta popular, Egipte podria fer un gir cap a l'islamisme, que sàpiga que la Fox News molt valentament se'ns ha avançat a tots: ho veuen tant i tant clar, que ja han decidit desplaçar aquell país al bell mig del cistell dels ous trencats sionisto-gihadís.