dissabte, 30 de juliol del 2011

Vengo aquí a...

-       Professor (mig simulant una empipamenta de dimensions còsmiques, mostrant cap enfora una indignació supina, tot i que cap endins ja fa temps que aprofita l’avorrida rutina de les bronques per ocupar la seva ment a repassar la llista de la compra): ¡Qué se supone que estás haciendo?

  
      -  Alumne:  Nada.
-       Professor: y, ¿piensas hacer algo en lo que queda de clase?
L’alumne contesta des de la mudesa, amb un ganyota que voldria dir la veritat és que no ho sé, però tot sembla indicar que no, que continuaré sense fotre re de res.
 -   y, ¿qué te parecería si por un día, y sólo por variar, hicieras algo?. ¿Sabes? Trabajar un poquito. Por probar algo nuevo y diferente. Podría ser toda una experiencia para ti.

El  galifardeu es limita a fer un gest amb el cap, del tipus no sé: no m’acaba de convèncer això que em proposes. I si deixem les coses com estan? (és l’últim dia de classe; tampoc és moment per ennavegar-se en aventures rares).
.
 El professor varia la performance. Bandeja el cabreig i adopta un to com més pedagògic: amb un repuntet irònic, però clar i contundent: ¿Sabes qué ocurre, O.?, que el hecho de que tú estés aquí, calentando una silla sin más, a mí me cuesta dinero.

-       Els altres alumnes es queden una mica estorats per l'inusual argument. L’O no s’immuta gaire, cas que hagi entès el que diu el plasta a qui ara li ha donat per alliçonar-lo.

-       - Me cuesta dinero a mí, a los padres de todos tus compañeros, e incluso al tuyo. A ti te parecerá que todo esto es gratis, pero a mí no me acaba de gustar que entre todos estemos subvencionando tu vagancia un día tras otro.

-       Cap senyal per part de l’acusat. Algun dels companys fa una cara estranya: sembla que alguna cosa ha començat a remenar pel seu magí, una mica.

-        - Pues vamos a hacer una cosa. Hoy vas a trabajar un poquito. Ya verás. I escriu a la pissarra

- Venga. Coge una hoja en blanco y ponte a copiar esta frase. Nunca pensé que tuviera que hacer esto en secundaria, pero, en fin... tratamiento a la diversidad. Nos lo podemos tomar como una pequeña adaptación curricular. Fart. En el fons, molt fart.
 
 Prossegueix la classe.
 - Profe, ¿cuantas veces lo copio?
- ¿Unas cuantas? Tú ve copiando, que yo ya te diré.

Continua la classe.
 - Profe, que ya llevo trenta.
- Pues continúa, continúa.

Un quartet d’hora després.
- Profe, ¡que ya llevo cien!

- ¡Pues muy bien, O.! Pero sigue, que quedan cinco minutitos de clase. ¡Aprovéchalos hasta el final, venga!

I, quan la classe acaba, l’O, amb un punt d’orgull, porta els tres fulls que ha copiat. "Profe, ciento trenta y cinco veces", ho diu amb aires de proesa. Si és que el xaval, en el fons del fons, tampoc té gaire mala fe, només alguns molts mals hàbits a hores d'ara ja bastant inredreçables.

- Pues muy bien, O. A ver si otra vez, en lugar de perder el tiempo copiando una frase, te dedicas a hacer lo que te toca y así vamos trabajando de verdad y aprendiendo cosas, que es para eso que estás aquí.

- Pero ciento trenta y cinco está bien, ¿no?

El noi demana un petit premi, un just reconeixement.

- Sí, O. Está bien, está bien. Que pases unas buenas vacaciones.
- Gracias profe. Tú también.

I el profe es posa a recollir els seus trastos. Un curs més que s’acaba. Un altre primer d’ESO. Recorda l’últim examen del trimestre, en què va preguntar als alumnes, després d’haver-ho estudiat a classe amb calma i detall, els sons que fan els diversos animals. Va descobrir aquell dia que 
la gallina cocorea.  
Los pájaros, en su mayoría, piulan
(otros piolaban, y los más ingeniosos directamente cantaban)
Hubo incluso algún perro que bordaba
y un gato que maulaba  
mientras a alguna manada de toros le dio por mullir 
y todo un ejército de sapos roaban y roaban.  

"Sois conscientes de que lo que os he preguntado en el examen, sería lo que se debe enseñar a un chino en un primer curso de castellano para extranjeros. ¿Qué es exactamente lo que habláis en casa?” 

Però res. Un altre curs passat; no cal ser catastrofista: alguna cosa sempre hauran après. Ara, de cap al Departament, que queda una classe. Recull llibres i carpetes per marxar, i recull el full d’O, com ell mateix, encara palplantat al davant del profe, li ho recorda.
- La hoja, profe
 
El professor la pren i, mig d'esma i per inèrcia, li fa un cop d'ull

 
I això repetit cent trenta-cinc vegades, totes convenientment numeradetes. Mirada l'O., mirada al full de nou... Santa paciència. Som-hi: a seguir picant pedra. 
Però sempre 
curull d'il·lusió, esclar!
 

ἐπιτάφιον (1)

 
"Publi Clodi Pius, fill de Publi,
de la tribu Estel·latina,
de la trentena legió.
Mentre he viscut,
he viscut com s'escau a un home lliure.
El que he menjat i he begut és meu i només meu.
"
Per la resta, caminant, a cagar a la via!!!!
(aquest final no el va fer escriure a la làpida en Publi,
però del cert que ho pensava)

divendres, 29 de juliol del 2011

Gary Snyder (I)

Després de dos anys sentint a parlar de teismes, monoteismes, monismes, politeismes, diteismes, dualismes, enteismes, panteismes, panenteismes... descobreixo en una conferència del Caixa Madrid el Sr. Gary Snyder, que ens llegeix poemes com aquest:



As the crickets’ soft autumn hum
Is to us,
So we to the trees

As are they
To the rocks ant the hills.


Com el suau brogit autumnal dels grills
és per a nosaltres,
així som nosaltres per als arbres,
com són ells
per a les roques i els turons.

Aleshores, de sobte, totes les categories d'abans s’esfondren. Hi ha la natura i, després, hi ha la natura. 


I el més curiós és que paio, en ple esplet de la generació beat, a sobre va tenir l’ocurrència de fer-se buddhiste. 

Amb Allen Ginsberg a San Francisco, gener 1967

A The practice of the wild, un amic amb dolça mala bava pregunta a Snyder: “i la reencarnació?” El poeta el mira, rumia, s’ho pren en calma: “La reencarnació? Sí. Potser una bella metàfora”.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Darrere de tot això...

   Estiu estrany. Els dies van lliscant. Pertot se sent com una certa olor de buit i caduc. Al matí, el treball del màster t'ocupa en la lectura de vells epitafis llatins: “detura’t, caminant, i recorda el nom de qui ja només la pedra el recorda”. En alguna nit com la d’avui, mal guanyada al son, un llibre del Iehuma Amikhai (Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad, 1973) també ha de dir la seva.

  Amb els primers poemes del llibre, Amikhai parla i parla de la seva Jerusalem, de la família i de la pàtria que es dessagnen en la guerra, d’un desert immens, i del gran desert que és tota mena de guerra. De la mort, de la pols i del final.

L'insomne encara va rumiant quina serà la gran felicitat que s'amaga darrere de tot plegat.


¿Qué nos ordenó el hombre muerto, el quemado?
Lo que nos ordena el agua:
no hacer ruido, no ensuciar,
permanecer muy callados a su lado,
dejar que fluya.