Els justos

Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada.
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

Jorge Luis Borges, "Los justos"

D'adéus i ataràxies

EL SUÏCIDI D’ATZESSIVÀ, DEIXEBLE DEL BUDDHA

Irreprotxablement va agafar el ganivet

Atzessivà, i fou l’ànima seva

En l’hora aquella un blanquíssim colom.

I així com rodola des del lloc més sagrat

dels cels, enmig de la nit, un estel,

o com cau la flor del pomer per un oreig suau,

talment del pit se li envolà l’alè.

No són debades unes morts tals,

Perquè només aquells que s’estimen

La vida en el seu primer valor secret,

Poden també segar tot sols

Llur existència, la gran espiga

Que ja es vincla, amb divina serenor.

(Anguelos Sikelianós, 1968)

TEXT GREC:

Ἀνεπίληπτα ἐπῆρε τὸ μαχαίρι

ὁ Ἀτζεσιβάνο. K᾿ ἤτανε ἡ ψυχή του

τὴν ὥρα ἐκείνη ὁλάσπρο περιστέρι.

Κι ὅπως κυλᾶ, ἀπὸ τ᾿ ἄδυτα τοῦ ἀδύτου

τῶν οὐρανῶν, μὲς στὴ νυχτιὰ ἕν᾿ ἀστέρι,

ἤ, ὡς πέφτει ἀνθὸς μηλιᾶς μὲ πρᾷο ἀγέρι,

ἔτσι ἀπ᾿ τὰ στήθη πέταξε ἡ πνοή του.

Χαμένοι τέτοιοι θάνατοι δὲν πᾶνε.

Γιατί μονάχα ἐκεῖνοι π᾿ ἀγαπᾶνε

τὴ ζωὴ στὴ μυστική της πρώτη ἀξία,

μποροῦν καὶ νὰ θερίσουνε μονάχοι

τῆς ὕπαρξής τους τὸ μεγάλο ἀστάχυ,

ποὺ γέρνει πιά, μὲ θείαν ἀταραξία!

I COM DIR ADÉU? (una proposta, per L. Cohen)

HEY, THAT'S NO WAY TO SAY GOODBYE (L. Cohen)

Et vaig estimar de bon matí:

Els nostres petons, profunds i càlids;.

El teu cap damunt el coixí

Com una tempesta d’or lliurada al son.

És cert: tants altres s’han estimat abans que nosaltres!

Sé que no som res de nou:

A la ciutat i al bosc es van somriure com tu i jo.

Però ara tot pren distància

I tots dos hem d’intentar-ho.

Tens els ulls tous per la pena:

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

No vaig buscant ningú altre

Mentre vagarejo pel meu temps.

Camina amb mi fins a la cantonada,

Les nostres passes sempre rimaran.

Saps que el meu amor sempre t’acompanyarà

Com el teu sempre quedarà amb mi.

És només manera el que canvia

Com la costa i el mar.

Però no parlem d’amor ni de cadenes

Ni de coses que no podem deslligar.

Tens els ulls tous per la pena:

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

I loved you in the morning, our kisses deep and warm,

your hair upon the pillow like a sleepy golden storm,

yes, many loved before us, I know that we are not new,

in city and in forest they smiled like me and you,

but now it's come to distances and both of us must try,

your eyes are soft with sorrow,

Hey, that's no way to say goodbye.

I'm not looking for another as I wander in my time,

walk me to the corner, our steps will always rhyme

you know my love goes with you as your love stays with me,

it's just the way it changes, like the shoreline and the sea,

but let's not talk of love or chains and things we can't untie,

your eyes are soft with sorrow,

Hey, that's no way to say goodbye.

I loved you in the morning, our kisses deep and warm,

your hair upon the pillow like a sleepy golden storm,

yes many loved before us, I know that we are not new,

in city and in forest they smiled like me and you,

but let's not talk of love or chains and things we can't untie,

your eyes are soft with sorrow,

Hey, that's no way to say goodbye.

ALEX (in memoriam)

L'Alex va ser un lloro gris únic en la seva espècie. Si els altres lloros són capaços d'imitar els sons que senten (essencialment per foragitar bitxos veïns que se'ls voldrien cruspir), l'Alex, en canvi, estava dotat de certa facultat de llenguatge -"humà"-: podia identificar colors, quantitats, materials i formes. També sabia dir "vull tornar a la gàbia" quan l'experiment se li feia massa llarg i pesat. L'Alex, el lloro africà, si hagués tingut un plasma i una mica més de caos sèmic i sintàctic, podria fins i tot haver estat president d'algun país de l'assolellada Mediterrània - cas que hagués pogut entrar al país, esclar! Va morir jove, amb trenta pocs anys, quan els lloros grisos fàcilment atenyen la cinquantena. Potser serà que el llenguatge desgasta...

Balada de les sensacions i il·lusions

Com en un vell cinema o a les Mil i una nits

que s’explica als infants,

t’amago la veritat

i del meu pit deixo que surtin

rondalles per als que estimen:

Sobre instants secrets, sobre resplendors màgiques,

sobre abraçades de passió, sobre nits lluminoses.

T’abraço en la foscor,

t‘embolcallo amb una carícia.

Ara estic despullat,

semblo com si fos Déu,

lluminós, poderós.

Pots estimar-me,

pots fer brillar un instant per mi;

el meu cos és només el pretext.

Cançó de Mános Chatzidákis

interpretada per Vasílis Lékkas

Μπαλάντα των αισθήσεων και των παραισθήσεων

Σαν παλιό σινεμά και σαν τη Χαλιμά

που μιλάει με τα παιδιά

σου κρύβω την αλήθεια

κι αφήνω από τα στήθια μου να βγουν

παραμύθια για κείνους π’ αγαπούν

Για στιγμές μυστικές για λάμψεις μαγικές

γι’ αγκαλιές ερωτικές για νύχτες φωτεινές

Σ’ αγκαλιάζω στο σκοτάδι

σε τυλίγω μ’ ένα χάδι

τώρα είμαι γυμνός

μοιάζω σαν Θεός

φωτεινός, δυνατός,

μπορείς να μ’ αγαπήσεις

μπορείς να μου φωτίσεις μια στιγμή

το κορμί μου είναι μόνο η αφορμή

Για στιγμές μυστικές για λάμψεις μαγικές

γι’ αγκαλιές ερωτικές για νύχτες φωτεινές

Μάνα μου Ελλάς

No tinc casa a on tornar

Ni llit per dormir

No tinc carrer ni barri amb veïns

per passejar-hi un Primer de Maig.

Les grandioses paraules, mentideres,

Que em vas dir amb la teva primera llet.

 Però ara que les serps s’han desvetllat

Et poses les teves joies antigues

I no vesses mai una llàgrima, Grècia, marona meva,

quan vens els teus fills com a esclaus.

Les grandioses paraules, mentideres,

Que em vas dir amb la teva primera llet.

 Però quan del meu destí jo parlava,

Ja t’havies guarnit amb els teus luxes antics

I em vas portar al basar com un mico gitano,

Grècia, Grècia, mare de la tristor.

Les grandioses paraules, mentideres,

Que em vas dir amb la teva primera llet.

 I ara que els focs de nou s’encenen

Tu mires cap a la teva bellesa antiga

I a les sorres del món, Grècia, marona meva,

Hi duus sempre els mateixos enganys.

Δεν έχω σπίτι πίσω για να `ρθώ

ούτε κρεβάτι για να κοιμηθώ

δεν έχω δρόμο ούτε γειτονιά

να περπατήσω μια Πρωτομαγιά.

Τα ψεύτικα τα λόγια τα μεγάλα

μου τα ‘πες με το πρώτο σου το γάλα.

Μα τώρα που ξυπνήσανε τα φίδια

εσύ φοράς τα αρχαία σου στολίδια

και δε δακρύζεις ποτέ σου μάνα μου Ελλάς

που τα παιδιά σου σκλάβους ξεπουλάς.

Τα ψεύτικα τα λόγια τα μεγάλα

μου τα ‘πες με το πρώτο σου το γάλα.

Μα τότε που στη μοίρα μου μιλούσα

είχες ντυθεί τα αρχαία σου τα λούσα

και στο παζάρι με πήρες γύφτισσα μαϊμού

Ελλάδα Ελλάδα μάνα του καημού.

Τα ψεύτικα τα λόγια τα μεγάλα

μου τα ‘πες με το πρώτο σου το γάλα.

 Μα τώρα που η φωτιά φουντώνει πάλι

εσύ κοιτάς τα αρχαία σου τα κάλλη

και στις αρένες του κόσμου μάνα μου Ελλάς

το ίδιο ψέμα πάντα κουβαλάς.

μὴν πεῖς πὼς ἦταν ἔνα ὄνειρο

Dos grecs que parlen de les ombres de l’existència humana.

1. Píndar, poeta coral de la Tebes dels segles VI-V aC, defineix l’home no com l’ombra d’un somni, sinó con el somni d’una ombra. Se li pot donar mil fosques voltes a aquesta afirmació. Amb tot, als versos posteriors Píndar concedeix a aquest somni un esquitx de llum quasi divina, moments de mel i resplendor.

Éssers efímers: què és algú? què no és?

el somni d'una ombra, és l'home.

Però quan els ateny el llambreig diví,

sobre els homes es posa una fulgent resplendor

i un viure de mel.

ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ

ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,

λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.

2. Konstandinos Kavafis, entre finals del segle XIX i començos del XX, el poeta grec d’Alexandria. A El déu abandona Antoni recupera una anècdota explicada per Plutarc. El setembre de l’any 31 aC, Octavi (qui poc després serà anomenat August i esdevindrà el primer emperador de Roma) derrota Cleòpatra i Marc Antoni a la batallà naval d’Àccium. Antoni i la reina egípcia tornen a Alexandria, la ciutat que somniaven de convertir en capital d’un gran imperi. Ara, però, només els queda esperar que Octavi, l’endemà, els doni el toc de gràcia i el somni s’acabi. Segons recull Plutarc, s’explicava que aquella nit prèvia a la desfeta definitiva es va sentir una colla de músics, dansaires i borratxos fent festa pels carrers d’una Alexandria que ja era de dol. Els protagonistes de l’inoportú xivarri -va entendre la gent d’Alexandria- només podien ser la comparsa festiva del déu Dionís, que marxava de la ciutat i abandonava Antoni, el seu protegit. Kavafis s’imagina Antoni sentint l’aldarull de la comitiva dionisíaca i el convida a atansar-se a la finestra i observar per darrer cop la seva ciutat, amb la dignitat de qui entén i assumeix el seu passat i el seu destí. La traducció de Carles Ribes és immillorable:

EL DÉU ABANDONA ANTONI

Quan tot de sobte a l’hora de mitjanit se sent

invisible passar una colla

amb músiques descomunals, amb crits –

la teva sort que ja cedeix, les teves obres

que han fracassat, els plans d’una vida que tots

han acabat en pura il·lusió,

tot això, inútilment no ho ploris.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

digues-li adéu, a aquesta Alexandria que fuig.

Sobretot no et creguis objecte d’una burla, no diguis

que era somni, que t’ha enganyat l’orella:

no t’acullis a unes esperances tan vanes.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

com escau a qui li fou dada una ciutat així,

acosta’t fermament a la finestra

i escolta amb la commoció que vulguis,

però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes,

escolta, com a últim goig teu, el clamoreig,

els portentosos instruments de la mística colla,

i digues-li adéu a l’Alexandria que perds.

Απολείπειν ο θεός Aντώνιον

Σαν έξαφνα, ώρα μεσάνυχτ’, ακουσθεί
αόρατος θίασος να περνά
με μουσικές εξαίσιες, με φωνές—
την τύχη σου που ενδίδει πια, τα έργα σου
που απέτυχαν, τα σχέδια της ζωής σου
που βγήκαν όλα πλάνες, μη ανωφέλετα θρηνήσεις.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που φεύγει.
Προ πάντων να μη γελασθείς, μην πεις πως ήταν
ένα όνειρο, πως απατήθηκεν η ακοή σου·
μάταιες ελπίδες τέτοιες μην καταδεχθείς.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
σαν που ταιριάζει σε που αξιώθηκες μια τέτοια πόλι,
πλησίασε σταθερά προς το παράθυρο,
κι άκουσε με συγκίνησιν, αλλ’ όχι
με των δειλών τα παρακάλια και παράπονα,
ως τελευταία απόλαυσι τους ήχους,
τα εξαίσια όργανα του μυστικού θιάσου,
κι αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που χάνεις.

Toma este vals...

Amb el cor trencat per un naufragi amorós, F. Garcia Lorca va marxar als EUA l'any 1929 per passar-hi una temporada i mirar de ventilar-se l'ànima. Però, en lloc d'ajudar-lo a superar el carregament de tristesa que portava d'equipatge, el que va veure a Amèrica el va deprimir més encara: la meca de la modernitat i la prosperitat li va semblar un desert d'humanitat. La cosa es va arreglar una miqueta quan va tenir l'encert de fugir tres mesos a Cuba, on va reconnectar-se amb una vida que s'acostava més a la que ell va voler viure.

Amb tot, d'aquell viatge en va sortir el que podria ser el llibre més trencador i brillant de la poesia espanyola moderna: Poeta en Nueva York. Era un geni prenent nous camins, truncats tres anys després per una colla de subnormals que van decidir netejar Espanya d'un altre degenerat.

El poema"Pequeño vals vienés" és realment immens: encara arrossega la visió pessimista que domina en el llibre, però alhora ja s'albiren desitjos, esperances...llum.

La versió musicada de L. Cohen és una altra meravella: un vals elegantíssim en què Lorca queda traduït en Cohen. Prodigiós. 

Pel que fa a les versions musicades del poema en espanyol que he escoltat (inclosa la d'Enrique Morente), sempre m'ha semblat que en alguna cosa fallaven. Llavors apareix la Silvia Pérez Cruz i s'inventa aixó:

Recorda, cos...

Cos, recorda no només quant vas ser estimat,
no tan sols els llits on t’ajagueres,
sinó també aquells desitjos que per tu
resplendien dins els ulls tan clarament,
i tremolaven a la veu – i algun
fortuït obstacle els va frustrar.
Ara que tot és ja dins el passat,
sembla quasi com si a aquells desitjos
tu també t’hi haguessis lliurat – com resplendien,
recorda, dins els ulls que t’esguardaven;
com tremolaven a la veu, per tu, recorda, cos.

K. Kavafis (1918), «Recorda, cos...» (θυμήσου, σώμα...)

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ’ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ’ ετρέμανε μες στην φωνή —  και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. 

L'altra riba de Houellebecq

Bram van Velde, Sense títol, ca. 1969

La meva antiga obsessió i el meu fervor novell

fremiu dins meu per un nou desig,

paradoxal, lleuger com un somrís llunyà

i tanmateix pregon com l’ombra essencial.

(L’espai entre les pells,

quan es pot reduir,

obre un món tan bell

com un esclat de rialla).

Michel Houellebecq, dins Configuració de l’última riba (2013)

« Mon ancien obsession et ma ferveur nouvelle,

Vous frémissez en moi pour un nouveau désir

Paradoxal, léger comme un lointain sourire

Et cependant profond comme l’ombre essentielle. »

(L’espace entre les peaux

Quand il peut se réduire

Ouvre un monde aussi beau

Qu’un grand éclat de rire.) »

En tot hi ha una esquerda

HIMNE (Anthem, Leonard Cohen)

Els ocells cantaven

A trenc d’alba:

Cal començar de nou,

Els vaig sentir dir.

No habitis en allò

Que ja ha passat

O en el que encara no és.

Sí, les guerres han de ser

Lluitades de nou.

El sagrat colom

Ha de ser atrapat de nou;

Comprat i venut

I de nou comprat.

Mai és lliure, el colom.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Vam demanar senyals

I els senyals van ser enviats:

El naixement traït,

El matrimoni esgotat,

Sí, la viduïtat

De tot govern.

Senyals perquè tothom els veiés.

No puc seguir endavant

Amb aquesta gentada sense llei,

Mentre els assassins des de llocs elevats

fan les seves pregàries en veu alta.

Però ells han invocat, han invocat núvols de tempesta

I sentiran parlar de mi:

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Pots ajuntar les parts

I no n’obtindràs la suma.

Pots iniciar la marxa,

Però no hi ha cap tambor.

Cada cor, cada cor serà estimat

Però com un refugiat.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.