La núvia, com no, vestida de blanc. Pell també blanquinosa, que contrasta amb la mitja lila de la cama que avança i mostra amb un encantador gest de descuidada però gens ingènua provocació. La núvia perfecta! Porta a la mà esquerra un ram de flors també color violeta.
Somriu. És feliç. Se li veu a l’ull, el que no li tapa el nuvi que fa equilibris sobre les seves espatlles.
Ell, amb trajo de colors contrastats, vermell de sang i verd d’herba. Vida. Més alegria, també, en la seva cara de borratxet content; alegria d’amant que vola. Com ella, duu la mà esquerra alçada (esclar: esquerrans havien de ser!) i hi sosté una copa que un àngel potser li ha omplert.
L’àngel - túnica i pell violeta, aura verda - bufa algun regal per als nuvis. Un nuvolet d’alè d’àngel per a ells.
Al fons, la ciutat de Vitebsk, deu ser, amb el seu riu i vaixells que traginen. Enllà del pont un pont, els edificis, sobresortint les cúpules brillants del que deu de ser una església ortodoxa. Però tot una mica lluny, en un altre pla. El cel sembla immens. Té el sol a l’esquerra però la llum a la dreta, sota l’àngel, banyant de groc la parella.
Els nuvis, en equilibri, se sostenen sobre un terra que no existeix, fermament suspesos enmig del cel.
Marc i Bella.
En dies de plenitud.
Aquest és el quadre que m'espera al George Pompidou, cada cop que hi passo. Comença a ser com un vell amic, que tu saps que guapo guapo no és, però... I encara no me'n sé el títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada