 |
| metller en flor (març 2010) |
El professor, que mira de descabdellar-nos els fils essencials de la mística sufí:
"Una persona és la llengua que parla, que és la llengua en què pensa. L’àrab no coneix el verb ésser, no coneix verbs inerts, estàtics; és una llengua en què els verbs són acció, que en tot cas concep la idea d’allò que va sent, el fer-se de les coses.
Déu, doncs, per Mahoma, no és un Ésser, sinó que en tot cas És el que va Sent.
I d’aquí aboquem a la intuïció espiritual fonamental de Mahoma: el Tawhid, la unificació de l’existència, la unicitat de totes les coses. La intuïció fonamental de Jesús va ser 'Déu és amor', la de Mahoma, 'Tot és U'. I aquest 'Tot és U', entès sempre com un procés dinàmic d’existència, és el que ell anomena Allah.
Tawhid vol dir saber que la realitat no està esqueixada (Jo i la Resta) ni tampoc és una existència estàtica.
Tawhid és la mirada unificada.
En termes laics, parlant de Tawhid, parlant d’Allah, Mahoma estaria parlant de... la Vida...
La vida que, en la mesura que 'va essent', passa per tot i és un Tot. Allah és aquest Tot viu que es manifesta en tot."
- algú: "Panteisme, vaja".
"No és panteisme".
- algú altre: "Potser més aviat panenteisme".
[silenci]
"Panteisme, panenteisme... [un segon de silenci] Anem a allò essencial [mig segon de silenci “sufí” trencador i, en un to lleugerament líric, el profe etziba]:
Ya ha llegado la primavera.
Los almendros y las mimosas están en flor.
La primavera son los almendros y las mimosas en flor, y a la vez no es eso, no sólo eso.
Allah, la existencia activa unificada, habita los almendros, las mimosas y la misma primavera; es eso, pero es algo más, pues en ellos no se agota. "
fi de la classe -
i jo
que miro el profe,
els companys
i molt resoltament
penso
que aquest cap de setmana necessito una cervesa
o dues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada