De Pasolini se'n fa fàcil d'admirar la seva profunda honradesa: què sinó podria explicar aquella bogeria seva de no amagar ni les faltes ni les pròpies misèries? Per això, d’ell se’n poden fer (se n’han fet i se’n continuaran fent) molts judicis de valors.
En Pasolini és també impactant la solidesa i coherència del seu compromís amb el que considerava la veritat,cosa que el va acabar fent un personatge una mica molest per a tants. Escometia contra tots, quan trobava que estaven mentint o fent trampes. En aquest punt els seus pecats esbombats, per a molts (companys d’esquerres i enemics de dretes), van resultar una benedicció del cel.
Jo la veritat és que em compto entre els perplexos i prou, i així crec que em quedaré molt i molt temps. No trobo cap altra manera de casar les coses, ni tampoc la vull trobar ara.
Pel camí, sempre queda llegir els Escrits Corsaris, disfrutar-los i fins aprendre’n. Es pot estar més o menys d’acord amb els seus plantejaments (és cert que determinats posicionaments i asseveracions, pel seu esquerrosisme massa radical, prenen tintures pàl•lidament “naïfs”, als nostres ulls presbiciats per aquest vici “cultural” anomenat postmodernitat, tant de volta de tot compromís ideològic ferm i blablablà). Però qui s’hi apropa, haurà de reconèixer que aquells textos deixen un sabor molt peculiar, com d’integritat i lucidesa; traspuen una intel•ligència noble, que no és poca cosa .
Tot amb tot, ara me’n vaig una mica més enrere. Reculo fins al Pasolini dels anys quaranta, dels seus vint anys: un jove que, des del seu Friül, observa el cel, la lluna i el món, s’observa a ell mateix.. sent, pensa i escriu.
Em retrobo en aquesta estança
amb el rostre de nen, i adolescent,
i ara home. Però al meu voltant no varia
el silenci i la blancor sobre els murs
i les aigües; vespreja des de fa mil•lennis
un mateix món. Però ha canviat
el cor; i després de poques nits s’ha destenyit
tota aquella llum que des del cel
abrasa la campanya, i mil llunes
no són prou per fer-me creure que aquest temps
sigui realment meu. Un breu arc
marca al cel la lluna. Giro el cap
i la veig baixa, i quieta, com
inexistent en la fatigada llum.
I així la reflecteix la campanya
fosca i serena. Crec tot exhaust
d’aquell perfecte engany: i vet ací que sembla
fer-se nova la lluna, i – tot d’una –
cantar assossegats els grills el càntic antic.
Poema de Dal Diario (1945-47), 1954, recollit en apèndix a Diari 1943-1953 (dins l’edició de l’obra completa de PPP, Mondadori 2003). Va l'original en italià:
Mi ritrovo in questa stanza
col volto di ragazzo, e adolescente,
e ora uomo. Ma intorno a me non muta
il silenzo e il biancore sopra i muri
e l´acque; annotta da milleni
un medesimo mondo. Ma è mutato
il cuore; e dopo poche notti è stinta
tutta quella luce che dal cielo
riarde la campagna, e mille lune
non son bastate a illudermi di un tempo
che veramente fosse mio. Un breve arco
segna in cielo la luna. Volgo il capo
e la vedo discesa, e ferma, come
inesistente nella stanca luce.
E così la rispecchia la campagna
Oscura e serena. Credo tutto esausto
di quel perfetto inganno: ed ecco pare
farsi nuova la luna, e - all´improvviso -
cantare quieti i grilli il canto antico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada