dissabte, 30 d’abril del 2011

José i Pilar

Vèiem el documental de M. Gonçalves Mendes sobre l’últim any de vida de José Saramago (José y Pilar) i cadascú per la seva banda va pensar el mateix ¿Quina necessitat hi ha, quan et dius Saramago i fregues la norantena, de portar aquella vida frenètica d’avions, promocions i homenatges que acabaria amb les forces fins d’una estrella del rock postpúber? La impressió compartida és que ELL no ho necessita.  Amb tot, pres d’un molt personal estoïcisme, el José va aguantant i va fent, deixant-se remenar d’aquí cap allà, callant bastant i parlant molt amb algunes mirades, petites però nitidíssimes, fins que l’avi enèrgic dels inicis dels “bolos” acaba convertit en un vell esgotat, dient quatre mots al públic des d’una cadira de rodes i amb un filet de veu ofegada.

De debò que el sol fet de visionar la pel·lícula i aquella bogeria d’anar i venir i consumir-se la salut com qui esprem una llimona, a mi em va deixar exhaust, i també un pèl indignat. No calia. ¿Serà que l’amor porta a fer-se propis itineraris i desitjos que en el fons no són sinó concessions a l’altre que un s’estima?  Quem sabe!


Tot i això, però, hi ha un moment del documental en què Saramago treu el caràcter. Sembla que la cosa li resulta suficientment important com per, en un esclat d’ell mateix, treure cap enfora alguna cosa prou profunda de la seva ànima (una idea que sent  tan certa que resulta indignant contemporitzar amb ella) i contradir enèrgicament la Pilar: és quan arrenca a parlar de la responsabilitat de cada persona a no cercar excuses “conjecturals” per als actes indignes ni dels altres ni d’un mateix. A banda del fet que la H. Clinton li caurà millor o pitjor, Saramago alça la veu i diu, sense admetre concessions, i per un cop notòriament emprenyat, que cadascú és en darrera instància l’únic responsable de la seves pròpies indignitats. I s’haurà d'entendre, de retop, que de la pròpia dignitat, també.


dimarts, 29 de març del 2011

khaos in grigio



- Vamos a ir recogiendo, aunque queden aún cinco segundos de clase.
- hehehehehe
- ¡"Cinco segundos", ha dicho!

- Vale. Todo el mundo me ha entendido. Quedan cinco minutos para que suene el timbre. Vamos recogiendo con calma, guardad los libros y subid las mesas en las sillas.

Y, ¿no fui yo quien una vez dijo en clase que el desorden externo refleja el caos interno?
Pues eso.

diumenge, 13 de març del 2011

Mircea i Maitreyi

“Cuando tengo algo urgente que hacer, descubro siempre a mi alrededor libros que me gustaría volver a leer, papeles que tendría que revisar, revistas que tendría que leer de cabo a rabo. Cuando más urgente y necesario es el trabajo que tengo que empezar, más me empujan mis tentaciones a cosas sin ningún sentido […] En ese incidente se resume toda la esterilidad de mi vida; toda su humanidad.”

Leo en las páginas 108-109 de Diario Íntimo de la India de Mircea Eliade, un libro que me compré  aún en pesetas, que leí hará unos doce años y al que ayer volví mientras me esperan, en la mesa de mi despacho, un par de manuales sobre antropología de la religión que debería leer y unos cuantos centenares de exámenes que ya debería tener corregidos (como regalitos de Papa Noel estarán esperándolos mis alumnos, siempre tan ansiosos por recoger los frutos chungos de su desangelada  vagancia – y que conste que, al decir  mis alumnos,  me refiero apenas a su inmensa mayoría).
 
Servidor, sin embargo, y quizá por su desgracia sólo en esto, parece seguir los pasos del  joven Mircea, de modo que muy a menudo prefiere perder su tiempo con lo no urgente pero apetecible. 

Pero hay más aún. Ya se sabe que, para el hombre flaco de voluntad, el pozo de las tentaciones nunca tiene fondo: 

“Viene también D., vestido esta vez a la europea (el traje no le sienta nada bien, le da un aire de músico de pueblo), y me presenta a su hija; M.”

En nota, el editor aclara que M. es Maitreyi, una muchacha con quien el joven Mircea, durante sus años de estudio en Calcuta, compartió una apasionada historia de amor que luego plasmó, levemente literaturalizada, en su novela Maitreyi. La noche bengalí (1933).  La chica, cuarenta años más tarde y cuando ya era una “notable poetisa en lengua bengalí”, a su turno escribió una réplica al libro de Eliade, donde explica el romance desde su óptica y memoria: It does not die (1976).


Y aquí estoy yo, llenando mi cesta on-line de la librería La Central con sendos ejemplares de ambos libros, que espero recoger el lunes, cuando ya haya acabado de leer el Diario y los exámenes hayan aprendido a corregirse solitos.

En fin: ahora sólo me queda cavilar cómo explico a mis alumnos eso de lo imposible que me resulta el escapar a la dictadura de mi esterilísima humanidad.

dissabte, 12 de març del 2011

divendres, 18 de febrer del 2011

An american tune

una cançó maca, a penes això (que tampoc és poc!)




Són moltes les vegades que he estat equivocat
i moltes les vegades que he estat confós.
Sí, i sovint em vaig sentir abandonat
i realment utilitzat.
Però estic bé, estic bé -
és només que estic cansat fins el moll dels ossos.
Amb tot, no espereu que sigui
brillant i
bon vivant
tan lluny de casa, tan lluny de casa.

No conec una ànima que no hagi estat maltractada.
No tinc un amic que se senti a gust.
No conec un somni que no hagi estat esbocinat
o posat de genolls.
Però tot va bé, tot va bé -
hem viscut tan bé tant de temps.
Amb tot, quan penso en la carretera
per la qual viatgem
em pregunto què va sortir malament.
No puc evitar-lo: em pregunto què va sortir malament.

I vaig somniar que m’estava morint.
I vaig somniar que la meva ànima s’elevava inesperadament
i mirant-me allí baix
em va somriure tranquil·litzadorament.
I vaig somniar que estava volant
i a les altures els meus ulls podien veure amb claredat
l’Estàtua de la Llibertat
navegant cap al mar.
I vaig somniar que estava volant.

Vam arribar en un vaixell que anomenaven el Mayflower .
Vam arribar en un vaixell que va navegar per la lluna.
Vam arribar en l’hora més incerta de l’existència
i vam cantar una tonada nordamericana.
Però tot va bé, va bé -
no pots estar sempre tocat pel cel.
Tot i així, demà serà un altre dia de feina
i estic mirant de descansar una mica.
Això és tot el que ara intento: descansar una mica.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Aneta Bartos...

... que no sé per què de vegades em recorda a F. Bacon...








el seu web. I més fotos, aquestes menys "baconianes", per aquí.