un escorpí

Més o menys, explico la faula com em ve a la ment. L’escorpí es troba a la vora d’un riu, mirant-se les aigües (no consta si un tal Noè aleshores voltava per la zona) i pensant com redimonis podria creuar-lo. I vet aquí que apareix un bitxo, em sembla que un gripau, el qual tot feliç es disposa a passar a l’altra part del riu... o ves que no fos un aiguamoll? o potser una bassa?..., cosa d’altra banda gens rellevant per a la moral de la història. Tant se val! La cosa és que l’escorpí li demana al gripau (o a algun altre amfibi més o menys batràcic) que el porti sobre la seva esquena fins a l’altra banda del riu, aiguamoll o basseta. El gripau (deixem-ho així, per simplificar), que no tenia un pèl de tonto (i tampoc gaire de llest – era un gripau normal, perquè el relat  - com he dit - és una faula de les de tota la vida, i no cap text apocalíptic ni un elenc de tòpics adynata), li respon immediatament que nanai! Que si quieres arroz, catalina, bo i afegint que de cap manera el deixarà pujar-se a sobre seu, perquè és un escorpí i el picaria. L’escorpí, però,  li replica: “Gripau babau!, no veus que si et pico enmig del trajecte tu moriràs i jo m’ofegaré amb tu?” El gripau troba prou assenyat el que li diu l’escorpí i s’avé a fer-li de barqueta.  Ara bé: quan tots dos ja estan al bell mig del riu, llac, oceà, bassal o el que fos, el gripau de sobte sent una picada sobre la seva esquena lliscosa i verdota. El seu estupor és supí: “Però què has fet? No veus que ara morirem tots dos!”. A la qual cosa l’escorpí no pot sinó respondre-li: “Si, ja ho sé. Però, què volies que fes? Sóc un escorpí, i la meva natura és picar”.

Esop, el presumpte autor d’aquesta faula, devia de ser un determinista radical, un descregut de tot i, sobretot,  un tros de cabró!

Jo, ara i aquí,

des del meu més profund cabreig,

i amb un nus gorgià a l'estómac,

vull donar un vot de fe per l’escorpí.

I aviam...