Raymond Carver. Per a mi, essencialment l’autor de De què parlem quan parlem d’amor. Un llibre de relats crus, cínics i un punt despietats. Obra mestra del realisme brut, es diu. I aquesta imatge portava jo al damunt quan vaig trobar ja fa setmanes a La Central una antologia bilingüe de la seva obra poètica. Carver poeta? Doncs sí. Penso en Roger Wolfe . Agafo el llibre i prou, a casa ja me’l miraré.
Carver poeta. A la contracoberta s’esplica que i tant, Carver no escribe poesía de manera circunstancial entre relato y relato, más bien al revés: la poesía es para él un cauce espiritual del que se desvía para escribir sus relatos, i la reflexió són paraules de la seva vídua, ella també poeta. Primera sorpresa.
Segona sorpresa: perquè coi me’l vaig afigurar com un Roger Wolfe a l’americana?! Cert que hi ha poemes durs i descarnats, plens d’aquell dolor i humiliació que, en un dels poemes de l’antologia (“El projectil”), H. Murakami diu trobar pertot en l’obra narrativa de Carver. Però són només alguns. D'altres traspuen un no sé què dolç, potser melancòlic, però també amb un regust esperançat. Carver allí es mima, s’allunya del seu món de grisors, s’enlaira, gosa volar.
Un vespre
Mentre ell escriu, sense mirar el mar,
sent que la punta de la ploma comença a tremolar.
La marea està pujant fins als còdols.
Però no és això. No,
és perquè en aquest moment ella ha triat
entrar en la cambra sense roba a sobre.
Endormiscada, no gaire segura d’on és
per un instant. Retira els cabells del seu front.
S’asseu al vàter amb els ulls clucs,
El cap caigut. Les cames lasses i separades. Ell l’observa
a través de l’obertura de la porta. Potser
ella s’està recordant del que ha passat aquell matí.
Poc després, obre un ull i el mira.
I somriu dolçament.
(R. Carver, Ultramarine, 1986)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada