SOBRE INEFABLES

 Un dimarts qualsevol de novembre, a la classe de Religons de la Xina. Explica el profe:

… i el primer capítol del Daodejing… bé: millor copio els dos primers versos a la pissarra, en xinès. I el Bon Mestre es posa a dibuixar dotze ideogrames, de dat a baix i de dreta a esquerra, sis aquí sin a l’altra filera, pesant en les paraules i així completant els traços. L’escriptura xinesa, potser per incomprensible, traspua alguna cosa de màgica i molt i molt sàvia.

Com veieu els dos versos tenen una clara estructura paral•lelística: el segon, el quart i el cinquè idiograma són iguals.. D’alta banda, el primer i el tercer ideograma de cada vers són la mateixa “paraula”.

Observo. Cert. El que fa un segon només eren traços reunits en dibuixos, comença a besllumar-se com un sistema organitzat.

El primer ideograma és “tao”. La traducció de “tao”? Ja n’hem parlat. “Camí” és el sentit primari. D’aquí, “manera de fer o de ser”, “llei o norma”, també fins i tot “disciplina” o “doctrina”, i per als taoistes“Principi bàsic”. Cal recordar que per alguns taoistes el Tao fins i tot arriba a ser quasi “divinitzat”.

El següent ideograma és “poder”. El verb, perquè l’ordre dels elements de l’oració xinesa és Subjecte – Verb- Complements del Predicat. Per tant “el tao pot”, “el Camí pot...”

L’ideograma següent és de nou “tao”. Que aquí hauria de fer de verb, el complement de “poder”. En xinès, les paraules no tenen una categoria gramatical fixa: una mateixa paraula pot ser substantiu, verb, adjectiu...

Tindríem, doncs, de moment: “el Camí pot caminar”... si Tao com a verb vol dir “caminar”. Perquè també pot significar “dirigir”, i fins i tot “dir” (dirigir un pensament i projectar-lo per mijà de la veu). En xinès modern, encara s’usa “tao” amb el sentit de “dir”... en textos literaris; no en la parla col•loquial.

El quart ideograma, “fei”, és el verb “no-ésser”. El xinès té verbs negatius: “no-ésser”, “no-fer”, etc...

El cinqué vol dir “etern”. Vejam: no vol dir “etern”, perquè eterna és una cosa sense principi ni fi, i “chang” indica la qualitat de durar molt de temps, sense coincidir en el sentit recte de l’adjectiu “etern”, tal com s’entén a Occident quan s’aplica al déu cristià. Seria “etern” com quan diem, “la classe avui se m’ha fet eterna”. Millor traduir-lo com constant, permanent...

I l’últim ideograma torna a ser “tao”.

Si us fixeu, en el segon vers, només canvia l’ideograma de “tao” per l’ideograma de “ming”, que vol dir “nom”. Davant del verb "poder" serà substantiu i significarà “nom”; quan torna a aparèixer després del verb "poder", serà llavors el verb que complementa a poder, per tant, “anomenar”, “tenir nom” potser..

Per tant:

“el tao pot tao, no és tao constant”

A partir d’aquí, cal recordar que el xinès literari és una llengua que tendeix a les elipsis, a ometre elements de l’oració que es poden sobreentendre, tot i que de vegades no resulti cosa tan fàcil:

“el tao que pot tao... que pot “taoitzar”... perquè no, com se sol traduir, “que es pot dir”? aquest tao o Camí no és un camí constant;

i el nom que es pot anomenar, no és un nom constant”.

I s’inicia un brevíssim debat a classe quan algú pregunta exactament això què vol dir, i el profe explicar que vol dir exactament el que diu.

Ara miro la traducció del Daodejing que viu a casa i que sempre he llegit cercant aquella manera de dir tan pròpia de la literatura mística (San Juan de la Cruz, Ibn al Farib...), en què la contraposició de conceptes contraris o d’asseveracions antitètiques sembla que vulgui produir-te tal curtcircuit al cervell que, després de la foscor, havent ja renunciat a cercar la racionalitat a la cosa, t’irrompi en la consciència una idea inefable, més intuïda que compresa.

Però resulta que aquesta tampoc ha de ser l’única lectura possible dels dos primers versos del Daodejing. El profe s’aventura: no sembla que parli de dos taos? D’un d’etern, que és l’inefable, i d’un que si pot ser dit i aquest no és el “Constant”? I tao, no vol dir també “doctrina"? No pot ser que el Tao Vertader siguin les doctrines “taoistes”, mentre que l’altre tao, el que es pot dir, i tan sovint es deia, fes referència a la competència, a les doctrines confucianes amb què el primitiu taoisme, sobretot al Daodejing, polemitza i rivalitza?

I llavors sí

Plooofff:

El meu caparró va fer

plooofff

tot mirant aquells dibuixots, feia uns segons inintel•ligibles, i ara comprensibles d’una manera remota i emboirada, més o menys com vaig entenent la noció del “tao” a mesura que em faig gran i una mica més xino.

Però el millor de tot això és que només feia set hores, aquell mateix matí, jo m’escarrassava mirant d’explicar als meus alumnets de segon d’ESO com podien trobar el verb en una oració tan complexa com ara “mi abuelo va por el camino”.

I alguns... que no ho van acabar d’entendre.

Sent benèvol, diré que la morfosintaxi del castellà, per a la majoria d’ells, és xinès!!!!

PLOOFFFFFF