Et proposen d'anar a una jam session de jazz i... sí!, més per la companyia que per la música, però hi vas, que el jazz tampoc és que et torni boig, però a dosis moderades i en directe té la seva gràcia.
La gràcia va ser arribar al local i descobrir que la jam session no era exclusivament de jazz, sinó que també, i principalment, consistia en tot un devessall de clàssics del blues, el rock més dur o tovet, i fins i tot alguna graciosa incursió en peces del pop vuitantero.
La cosa anava així. Una noia morena, que evocava una versió no estrident de la Nina, cada quatre cançons s’enfilava a l’escenari amb un paperet a la mà i, com si dirigís un karaoke però en bo, recitava els noms dels propers músics i dels instruments que tocarien.
Va sonar una mica de tot, i tot molt bé. Només per recordar alguna cosa, “flipí” amb un bateria (pelut) memorable, i un altre al que se li deuria alguna disculpa:
- Un bateria guapo? Aquest no tocarà bé.
i no només tocava bé, sinó que a sobre el paio cantava com volia.
Comentaris des de la cutre tribuna: el cul a terra i les cames penjant sobre els caps dels que eren a platea. Per acompanyar-ho tot, dues cerveses, uns Ferrero-roché vinguts de la boira i un platet de fuet amb pa amb tomàquet. Algun vici més? Doncs dues càmeres, com no!
Una llaminadura imprevista de diumenge al vespre.
En fi: un altre gran regalet inesperat.
Tant i tant bona que pot fer que les teves cames acabin oblidar el cansament per les dues hores de concert de la nit passada, i s’ofereixin a ballar amb tu una miqueta més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada