ZIMMERMAN, 1: Joan Baez

Cap als anys 60, la Joan Baez va tenir una relació amb en Bob Dylan que en algun moment passaria de la mera amistat (i per entendre el que podien ser les relacions en aquells dies, res millor que remetre’s a Chelsea Hotel d’en Cohen). La cosa és que la Baez podria haver-ne sortit una mica escaldada, i el Bob en sortiria més o menys com gairebé sempre. Fos com fos, uns deu anys després de tot plegat,  la Joan, aleshores reina dels covers , va escriure una preciosa cançó (aquesta pròpia) dedicada al seu amic.

A les seves memòries, And a voice to sing with (1987), Baez reprodueix una conversa amb el Bob on  confessa que sí, que encara que solia explicar als quatre vents que la cançó estava dedicada al seu espòs, el militant antibel·licista David Harris, en realitat l’home dels diamants i del rovell era el Dylan:

-  "Cantaràs aquella cançó sobre ous de pit-roig i diamants?” El Bob em va preguntar el primer dia dels assajos.

-    “Quina?”

-    “Ja saps, aquella sobre ulls blaus i diamants”

-    “Ah”, vaig dir, “Et refereixes a Diamonds and Rust, la cançó que vaig escriure al meu marit, el David. La vaig escriure quan ell era a la presó”.

-    “Al teu marit?”, va dir el Bob.

-    “Sí. Sobre qui pensaves que anava?”,  vaig deixar anar com una evasiva.

-    “Sí, esclar, que cony haig de saber jo?”

-    "Tant se val. Sí, la cantaré, si a tu t’agrada”.

[  - "You gonna sing that song about robin's eggs and diamonds?"
Bob had asked me on the first day of rehearsals.
-  "Which one?"
-   "You know, that one about blue eyes and diamonds..."
-    "Oh", I said, "you must mean 'Diamonds And Rust', the song I wrote
for my husband, David. I wrote it while he was in prison."
-    "For your husband?" Bob said.
-    "Yeah. Who did you think it was about?" I stonewalled.
-  "Oh, hey, what the fuck do I know?"
-   "Never mind. Yeah, I'll sing it, if you like."]

Sempre m’ha semblat una cançó dura, en què la Baez es descarrega sense embuts, posant Mr. Zimmerman una mica a baixar d’un burro (i en això no va ser l’única ni l’únic), però alhora sap mostrar-se una persona amb un fons dolç i generós. Però,...  la primera en la frente...

Aquí va la música, lletra i traducció:

Well, I'll be damned! Here comes your ghost again. But that's not unusual: It's just that the moon is full  and you happened to call. And here I sit at on the telephone, hearing a voice I'd known a couple of light years ago  headind straight for a fall As I remember your eyes were bluer than robin's eggs. My poetry was lousy, you say. Where are you calling from? a booth in the midwest. Ten years ago I bought you some cufflink. You brought me something. We both know what memories can bring, They bring diamonds and rust. Well. you burst on the scene  already a legend, the unwashed fenomenon, the original vagabond. You strayed into my arms. and there you stayed temporality lost at sea. The madonna was yours for free; yes, the girl on the half-shell could keep you unharmed. Now I see you standing  with brown leaves falling all around and snow in your hair. Now you're smiling out the window of the crummy hotel over Washingtong square. Our breath comes out white clouds, mingles and hangs in the air, speeking strictly for me: we both could have died then and there. Now you're telling me  you are not nostalgic. Then give me another word for it,  you who're so good with words and keeping things vague. 'Cause I need some of that vagueness now. It's all come back too clearly: Yes, I loved you dearly and if you're offering me diamonds and rust  I'm already paid.

D'acord:això és una maledicció! Aquí torna de nou el teu fantasma. Però això no és estrany: És només que la lluna està plena I a tu et dóna per trucar. I jo estic asseguda al telèfon Escoltant una veu que vaig conèixer Fa un parell d’anys llum Anant de cap al desastre. Mentrestant recordo que els teus ulls Eren més blaus que el pit d’un pit-roig – La meva poesia era nefasta, dius. Des d’on truques? Una cabina del Mig-Oest. Fa deu anys et vaig donar uns botons de camisa. Tu em vas donar alguna cosa. Tots dos sabem el que els records porten: Porten diamants i rovell. Tu vas irrompre en l’escena Sent ja una llegenda, El fenomen en brut, L’autèntic vagabund. I et vas desviar cap als meus braços. I allí et vas quedar Temporalment perdut a la mar. La madona va ser teva de franc; Sí: la noia de la petxina Et va mantenir sa i estalvi. Ara et veig dempeus amb fulles marrons caient-te tot al voltant i neu al teu cabell. Ara estàs somrient des de la finestra de l’espantós hotel sobre Washingtong Square. Els nostres alès surten fent núvols blancs, Barrejant-se i flotant en l’aire, Parlant estrictament per mi: tots dos podríem haver mort aleshores i allí. Ara m’expliques Que no ets un nostàlgic. Llavors donen un altra paraula per això, Tu que ets tan bo amb les paraules I deixant les coses vagues. Perquè ara necessito una mica de la teva vaguetat. Tot torna massa clarament: Sí, et vaig estimar profundament I si em vas oferir diamants i rovell Jo ja em dono per pagada .

DIAMONDS...

... and RUST