HERTZAINAK (2): Herrimina

BI MINUTUERO

Quai de la gare geltokiaren
gainetik iragaiten diren altzeiru
bortitzak
ortzaiz mugatutzat jo ditzazkezunean,
bihotza tinkatzen zaizu
hegoko itsasoriano tren bat doala pentsatzen
hasten baldin ba zara
bi minutuero
herrimina.

Karrika zurpail desolatuetan haizea altxatzean
abenidetako hosto gabeko arbolen puntak makur
eraziz, txori trakesen gisara udaberri hilean
molekuletan hilargiraino airatzeko gogoa hatzen
hasten baldin bazara
bi minutuero
herrimina.

Larru lehortua euriak umilki bustitzen dizunean
zauri zabalaren ziztak piskat jabalduz, etxera eta
lagunei telefonatuko duzula
bietan zin dagizunean gelo beldurrak
kurutzefukaturik kabinan ikaratzen
hasten baldin bazara
bi minutuero
herrimina.

Izaizko lau taulen artean betiko etzana pausatzen
imaginatzen zarenean, gutizia oro jaten dizun
xangre maltzurra zeluletan barna
hedatzen balitzaizuke behintzat zoriontsu izango
zinatekela asmatzen
hasten baldin bazara
minutuero bi
herrimina.

CADA DOS MINUTS
Quan pots observar que els salvatges entramats d'acer sobre l'estació de Quai de la Gare són com horitzons limitats, et dóna un bot el cor i comences a pensar en un tren que va al mar del Sud cada dos minuts: nostàlgia de la terra.

Quan s'aixeca el vent doblegant les nues copes dels arbres de les avingudes, si comences a alimentar el desig mol·lecular de volar fins a la lluna en la morta primavera com els maldestres ocellets cada dos minuts: nostàlgia de la terra.

Quan la pluja mulla lleument la pell resseca  alleugerint un xic les punxades de la teva gran ferida, si comences a tremolar dins la cabina, crucificat de por per haver promès dos cops trucar a casa i als amics cada dos minuts: nostàlgia de la terra.

Quan et veus jaient per sempre més entre quatre fustes de pi, seràs almenys feliç si t'imagines un càncer maligne que s'estén per les teves cèl•lules devorant tot desig: cada dos minuts, nostàlgia de la terra.