tEmPs 2

tEmPs 1

el pou

Encara un pou dins d’una cova.
Altre temps ens era fàcil de pouar-hi ídols i ornaments
Per a complaure els amics que ens eren encara fidels.

Es trencaren les cordes; solament els solcs a la boca del pou
Ens recorden la nostra perduda felicitat:
Els dits al brocal, tal com deia el poeta.
Els dits senten una mica la frescor de la pedra
I la febre dels cos la venç
I la cova es juga l’ànima i la perd
A cada instant, silenciosa, sense gota d’aigua.

Iorgos Seferis, Mithistòrima, poema II (trad. C. Miralles)

i una LLIÇÓ "SUREÑA"

Se’n diu propina lingüística i la cosa va així: esteu a València i decidiu deixar un euro de propina en tot establiment on parleu en català i/o valencià i no us contestin bé amb un so gutural afonològic, bé amb cara de “¡No’ntiendo! ¡Habla en cristiano, leche!" 

Mai de la vida havia estalviat tant en propines. 

(PS: de debò que tant costa entendre que "aigua" vol dir "agua"?)

LLIÇONS ÀTIQUES (3)

“Aquí los alemanes no son muy bien vistos. ¿Cómo se les ocurre sugerir que, para que Grecia liquide su deuda, venda una isla? ¡Por favor! El problema es que los griegos no pueden cobrar un impuesto por cada una de sus palabras que todo el mundo usa”.

Somrius i penses que sí,
que l’impost aquest no estaria malament.
Hummmm…


Val que ens tocaria pagar als grecs cada vegada que uséssim el mot “euro”;


d’altra banda, però,
quants calés podríem haver guanyat els catalans
per totes les vegades que els espanyols van utilitzar la nostra peceta?!?!

LLIÇONS ÀTIQUES (2)

 Vas voltant pel món i constates, una vegada i una altra, que ara mateix no hi ha nacionalitat tan útil ni respectada com la culé.

LLIÇONS ÀTIQUES (1)

Gens aconsellable fer "la peineta" a un conductor atenès, si no és que et fa moltíssima il·lusió morir al volant.

sobre miracles

Haz un milagro:

convierte en cuerpo de oro

mi alma de barro.

Haiku rimat de Luis Alberto de Cuenca (El reino blanco, 2010).

i, esclar,
no podia tenir una altra banda sonora (avui en versió de Perla Batalla)

de Joans & Isidors (1): DISPUTAR

Del llatí sputare, "escopir". I és que sembla que, temps era temps, els fills de Ròmul solien iniciar les seves disputes projectant una loquaç escopinada sobre l'ull dret d'aquell a qui volien desafiar.

Entre alguns gladiatores bàrbars, una romanalla d'aquesta pràctica podria ser encara vigent.

Vengo aquí a...

-       Professor (mig simulant una empipamenta de dimensions còsmiques, mostrant cap enfora una indignació supina, tot i que cap endins ja fa temps que aprofita l’avorrida rutina de les bronques per ocupar la seva ment a repassar la llista de la compra): ¡Qué se supone que estás haciendo?

  
      -  Alumne:  Nada.

-       Professor: y, ¿piensas hacer algo en lo que queda de clase?

L’alumne contesta des de la mudesa, amb un ganyota que voldria dir la veritat és que no ho sé, però tot sembla indicar que no, que continuaré sense fotre re de res.

 -   y, ¿qué te parecería si por un día, y sólo por variar, hicieras algo?. ¿Sabes? Trabajar un poquito. Por probar algo nuevo y diferente. Podría ser toda una experiencia para ti.

El  galifardeu es limita a fer un gest amb el cap, del tipus no sé: no m’acaba de convèncer això que em proposes. I si deixem les coses com estan? (és l’últim dia de classe; tampoc és moment per ennavegar-se en aventures rares).

.

 El professor varia la performance. Bandeja el cabreig i adopta un to com més pedagògic: amb un repuntet irònic, però clar i contundent: ¿Sabes qué ocurre, O.?, que el hecho de que tú estés aquí, calentando una silla sin más, a mí me cuesta dinero.

-       Els altres alumnes es queden una mica estorats per l'inusual argument. L’O no s’immuta gaire, cas que hagi entès el que diu el plasta a qui ara li ha donat per alliçonar-lo.

-       - Me cuesta dinero a mí, a los padres de todos tus compañeros, e incluso al tuyo. A ti te parecerá que todo esto es gratis, pero a mí no me acaba de gustar que entre todos estemos subvencionando tu vagancia un día tras otro.

-       Cap senyal per part de l’acusat. Algun dels companys fa una cara estranya: sembla que alguna cosa ha començat a remenar pel seu magí, una mica.

-        - Pues vamos a hacer una cosa. Hoy vas a trabajar un poquito. Ya verás. I escriu a la pissarra

- Venga. Coge una hoja en blanco y ponte a copiar esta frase. Nunca pensé que tuviera que hacer esto en secundaria, pero, en fin... tratamiento a la diversidad. Nos lo podemos tomar como una pequeña adaptación curricular. Fart. En el fons, molt fart.

 

 Prossegueix la classe.

 - Profe, ¿cuantas veces lo copio?

- ¿Unas cuantas? Tú ve copiando, que yo ya te diré.

Continua la classe.

 - Profe, que ya llevo trenta.

- Pues continúa, continúa.

Un quartet d’hora després.

- Profe, ¡que ya llevo cien!

- ¡Pues muy bien, O.! Pero sigue, que quedan cinco minutitos de clase. ¡Aprovéchalos hasta el final, venga!

I, quan la classe acaba, l’O, amb un punt d’orgull, porta els tres fulls que ha copiat. "Profe, ciento trenta y cinco veces", ho diu amb aires de proesa. Si és que el xaval, en el fons del fons, tampoc té gaire mala fe, només alguns molts mals hàbits a hores d'ara ja bastant inredreçables.

- Pues muy bien, O. A ver si otra vez, en lugar de perder el tiempo copiando una frase, te dedicas a hacer lo que te toca y así vamos trabajando de verdad y aprendiendo cosas, que es para eso que estás aquí.

- Pero ciento trenta y cinco está bien, ¿no?

El noi demana un petit premi, un just reconeixement.

- Sí, O. Está bien, está bien. Que pases unas buenas vacaciones.

- Gracias profe. Tú también.

I el profe es posa a recollir els seus trastos. Un curs més que s’acaba. Un altre primer d’ESO. Recorda l’últim examen del trimestre, en què va preguntar als alumnes, després d’haver-ho estudiat a classe amb calma i detall, els sons que fan els diversos animals. Va descobrir aquell dia que 

la gallina cocorea.  

Los pájaros, en su mayoría, piulan
(otros piolaban, y los más ingeniosos directamente cantaban)
Hubo incluso algún perro que bordaba

y un gato que maulaba  
mientras a alguna manada de toros le dio por mullir 
y todo un ejército de sapos roaban y roaban.  

"Sois conscientes de que lo que os he preguntado en el examen, sería lo que se debe enseñar a un chino en un primer curso de castellano para extranjeros. ¿Qué es exactamente lo que habláis en casa?” 

Però res. Un altre curs passat; no cal ser catastrofista: alguna cosa sempre hauran après. Ara, de cap al Departament, que queda una classe. Recull llibres i carpetes per marxar, i recull el full d’O, com ell mateix, encara palplantat al davant del profe, li ho recorda.

- La hoja, profe

 

El professor la pren i, mig d'esma i per inèrcia, li fa un cop d'ull

 

I això repetit cent trenta-cinc vegades, totes convenientment numeradetes. Mirada l'O., mirada al full de nou... Santa paciència. Som-hi: a seguir picant pedra. 

Però sempre 

curull d'il·lusió, esclar!

 

ἐπιτάφιον (1)

 

"Publi Clodi Pius, fill de Publi,
de la tribu Estel·latina,
de la trentena legió.

Mentre he viscut,
he viscut com s'escau a un home lliure.
El que he menjat i he begut és meu i només meu."

Per la resta, caminant, a cagar a la via!!!!

(aquest final no el va fer escriure a la làpida en Publi,
però del cert que ho pensava)

Gary Snyder (I)

Després de dos anys sentint a parlar de teismes, monoteismes, monismes, politeismes, diteismes, dualismes, enteismes, panteismes, panenteismes... descobreixo en una conferència del Caixa Madrid el Sr. Gary Snyder, que ens llegeix poemes com aquest:

As the crickets’ soft autumn hum

Is to us,

So we to the trees

As are they

To the rocks ant the hills.

Com el suau brogit autumnal dels grills

és per a nosaltres,

així som nosaltres per als arbres,

com són ells

per a les roques i els turons.

Aleshores, de sobte, totes les categories d'abans s’esfondren. Hi ha la natura i, després, hi ha la natura. 

I el més curiós és que paio, en ple esplet de la generació beat, a sobre va tenir l’ocurrència de fer-se buddhiste. 

Amb Allen Ginsberg a San Francisco, gener 1967

A The practice of the wild, un amic amb dolça mala bava pregunta a Snyder: “i la reencarnació?” El poeta el mira, rumia, s’ho pren en calma: “La reencarnació? Sí. Potser una bella metàfora”.

Darrere de tot això...

   Estiu estrany. Els dies van lliscant. Pertot se sent com una certa olor de buit i caduc. Al matí, el treball del màster t'ocupa en la lectura de vells epitafis llatins: “detura’t, caminant, i recorda el nom de qui ja només la pedra el recorda”. En alguna nit com la d’avui, mal guanyada al son, un llibre del Iehuma Amikhai (Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad, 1973) també ha de dir la seva.

  Amb els primers poemes del llibre, Amikhai parla i parla de la seva Jerusalem, de la família i de la pàtria que es dessagnen en la guerra, d’un desert immens, i del gran desert que és tota mena de guerra. De la mort, de la pols i del final.

L'insomne encara va rumiant quina serà la gran felicitat que s'amaga darrere de tot plegat.

¿Qué nos ordenó el hombre muerto, el quemado?

Lo que nos ordena el agua:

no hacer ruido, no ensuciar,

permanecer muy callados a su lado,

dejar que fluya.

DE COLORIBVS

 Alumne indignadíssim, a punt de sortir per la porta:

    - Profe. Me expulsas porque soy negro!
   
     (.....)
 
  - ¿Sabes? Si fueras verde
     te expulsaría igual.

José i Pilar

Vèiem el documental de M. Gonçalves Mendes sobre l’últim any de vida de José Saramago (José y Pilar) i cadascú per la seva banda va pensar el mateix ¿Quina necessitat hi ha, quan et dius Saramago i fregues la norantena, de portar aquella vida frenètica d’avions, promocions i homenatges que acabaria amb les forces fins d’una estrella del rock postpúber? La impressió compartida és que ELL no ho necessita.  Amb tot, pres d’un molt personal estoïcisme, el José va aguantant i va fent, deixant-se remenar d’aquí cap allà, callant bastant i parlant molt amb algunes mirades, petites però nitidíssimes, fins que l’avi enèrgic dels inicis dels “bolos” acaba convertit en un vell esgotat, dient quatre mots al públic des d’una cadira de rodes i amb un filet de veu ofegada.

De debò que el sol fet de visionar la pel·lícula i aquella bogeria d’anar i venir i consumir-se la salut com qui esprem una llimona, a mi em va deixar exhaust, i també un pèl indignat. No calia. ¿Serà que l’amor porta a fer-se propis itineraris i desitjos que en el fons no són sinó concessions a l’altre que un s’estima?  Quem sabe!

Tot i això, però, hi ha un moment del documental en què Saramago treu el caràcter. Sembla que la cosa li resulta suficientment important com per, en un esclat d’ell mateix, treure cap enfora alguna cosa prou profunda de la seva ànima (una idea que sent  tan certa que resulta indignant contemporitzar amb ella) i contradir enèrgicament la Pilar: és quan arrenca a parlar de la responsabilitat de cada persona a no cercar excuses “conjecturals” per als actes indignes ni dels altres ni d’un mateix. A banda del fet que la H. Clinton li caurà millor o pitjor, Saramago alça la veu i diu, sense admetre concessions, i per un cop notòriament emprenyat, que cadascú és en darrera instància l’únic responsable de la seves pròpies indignitats. I s’haurà d'entendre, de retop, que de la pròpia dignitat, també.

sobre el desig d'esdevenir un ukelelista ocasional

... a tocar
del mar,
esclar!

khaos in grigio

- Vamos a ir recogiendo, aunque queden aún cinco segundos de clase.

- hehehehehe

- ¡"Cinco segundos", ha dicho!

- Vale. Todo el mundo me ha entendido. Quedan cinco minutos para que suene el timbre. Vamos recogiendo con calma, guardad los libros y subid las mesas en las sillas.

Y, ¿no fui yo quien una vez dijo en clase que el desorden externo refleja el caos interno?

Pues eso.

Mircea i Maitreyi

“Cuando tengo algo urgente que hacer, descubro siempre a mi alrededor libros que me gustaría volver a leer, papeles que tendría que revisar, revistas que tendría que leer de cabo a rabo. Cuando más urgente y necesario es el trabajo que tengo que empezar, más me empujan mis tentaciones a cosas sin ningún sentido […] En ese incidente se resume toda la esterilidad de mi vida; toda su humanidad.”

Leo en las páginas 108-109 de Diario Íntimo de la India de Mircea Eliade, un libro que me compré  aún en pesetas, que leí hará unos doce años y al que ayer volví mientras me esperan, en la mesa de mi despacho, un par de manuales sobre antropología de la religión que debería leer y unos cuantos centenares de exámenes que ya debería tener corregidos (como regalitos de Papa Noel estarán esperándolos mis alumnos, siempre tan ansiosos por recoger los frutos chungos de su desangelada  vagancia – y que conste que, al decir  mis alumnos,  me refiero apenas a su inmensa mayoría).

 

Servidor, sin embargo, y quizá por su desgracia sólo en esto, parece seguir los pasos del  joven Mircea, de modo que muy a menudo prefiere perder su tiempo con lo no urgente pero apetecible. 

Pero hay más aún. Ya se sabe que, para el hombre flaco de voluntad, el pozo de las tentaciones nunca tiene fondo: 

“Viene también D., vestido esta vez a la europea (el traje no le sienta nada bien, le da un aire de músico de pueblo), y me presenta a su hija; M.”

En nota, el editor aclara que M. es Maitreyi, una muchacha con quien el joven Mircea, durante sus años de estudio en Calcuta, compartió una apasionada historia de amor que luego plasmó, levemente literaturalizada, en su novela Maitreyi. La noche bengalí (1933).  La chica, cuarenta años más tarde y cuando ya era una “notable poetisa en lengua bengalí”, a su turno escribió una réplica al libro de Eliade, donde explica el romance desde su óptica y memoria: It does not die (1976).

Y aquí estoy yo, llenando mi cesta on-line de la librería La Central con sendos ejemplares de ambos libros, que espero recoger el lunes, cuando ya haya acabado de leer el Diario y los exámenes hayan aprendido a corregirse solitos.

En fin: ahora sólo me queda cavilar cómo explico a mis alumnos eso de lo imposible que me resulta el escapar a la dictadura de mi esterilísima humanidad.

Καππαδοκία

- "La Capadòcia?
És com mirar el cervell de Gaudí per dins!"

An american tune

una cançó maca, a penes això (que tampoc és poc!)

Són moltes les vegades que he estat equivocat
i moltes les vegades que he estat confós.
Sí, i sovint em vaig sentir abandonat
i realment utilitzat.
Però estic bé, estic bé -
és només que estic cansat fins el moll dels ossos.
Amb tot, no espereu que sigui
brillant i bon vivant
tan lluny de casa, tan lluny de casa.

No conec una ànima que no hagi estat maltractada.
No tinc un amic que se senti a gust.
No conec un somni que no hagi estat esbocinat
o posat de genolls.
Però tot va bé, tot va bé -
hem viscut tan bé tant de temps.

Amb tot, quan penso en la carretera
per la qual viatgem
em pregunto què va sortir malament.
No puc evitar-lo: em pregunto què va sortir malament.

I vaig somniar que m’estava morint.
I vaig somniar que la meva ànima s’elevava inesperadament
i mirant-me allí baix
em va somriure tranquil·litzadorament.
I vaig somniar que estava volant
i a les altures els meus ulls podien veure amb claredat
l’Estàtua de la Llibertat
navegant cap al mar.
I vaig somniar que estava volant.

Vam arribar en un vaixell que anomenaven el Mayflower .
Vam arribar en un vaixell que va navegar per la lluna.
Vam arribar en l’hora més incerta de l’existència
i vam cantar una tonada nordamericana.
Però tot va bé, va bé -
no pots estar sempre tocat pel cel.
Tot i així, demà serà un altre dia de feina
i estic mirant de descansar una mica.
Això és tot el que ara intento: descansar una mica.

Aneta Bartos...

... que no sé per què de vegades em recorda a F. Bacon...

el seu web. I més fotos, aquestes menys "baconianes", per aquí.

Waltzing Matilda

L'himne in pectore dels australians.
Invitació ronca a ballar un vals trist amb Matilda.

Com tot fill de veïna, un també té la seva mitologia particular, i en ella hi ha dues històries d'un home que dansa sol. 

La primera, el ball enèrgic i vital d'Alexis Zorba. El sirtaki (precisament inventat perquè a la pel·li el ballés l'Antony Quinn) de Zorba és una mena de dansa còsmica, potent i feliç, amb la qual aquell grec amb un no sé què força nietzschià, planta cara a la mort, al temps que passa i a tots els altres buits que s'hi presenten. 

L'altra dansa d'home sol és el ball infinitament trist i desconsolat del desarrelat de Waltzing Matilda, abraçat només al seu farcell.

Entonces cuando ella...

  

Entonces

cuando ella

decida

enterrar tu memoria

bajo algunas toneladas de cal viva

y, en justicia, hacer trizas

los despojos

de tu última sonrisa…

Tú

sin más

roto de tristeza

habrás de callar.

Unai Arizu, “Entonces cuando ella” (Elur gorriak, 2011; trad. cast. U. Arizu & M. Ferrín)

FOTÒGRAFS (8): Alberto García-Alix

Tatuatges, artistes porno i altres pornografies quotidianes, motos, personatges de la Movida coneguts i anònims, xeringues encalçant venes inflades, alguns autoretrats corpore absente, arquitectures urbanes descarnades... aquest és el món de les fotografies d'Alberto García-Alix.

Apostando a no ganar jamás (1976)

El portero del cielo (2001)

Elena. La mujer que enseñaba sus botas (1997)

Nacho Vidal (2003)

Emma Suárez

Elena Mar en estado de buena esperanza (1988)

Ewa. Budapest (2000)

La Torre de Babel (2006)

Autorretrato

Cicciolina

Ella y nuestro nido de amor (1983)

Noa's eye

i el vídeo

- dotze -

Passejant

Li agrada caminar sol pels carrers,
amb les mans a l'esquena, sense pressa,
entre la gent i els cotxes del matí.
Complidor, aquell nen
ha estat obedient tota la vida.
Ara surt del darrere
del que, tants anys, va disfressar-lo d'home.
Hi ha algunes coses que no han canviat,
coses breus i suaus, com les absències
que les primeres llums encenen al crepuscle.
Recorda quan al nen que ara ha tornat
li explicaven que els morts eren al cel.
Aquest cel que a vegades és tan blau,
que és tan fred quan s'allunya de la terra,
tan negre quan s'hi encenen les estrelles.
El nen torna i l'agafa de la mà.
Tots dos van allunyant-se
fins a ser un punt al cel. Ocells de pas.

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010)

De llums il·limitades

Era la meva idea, si tenia un fill, que es digués Ovidi. "Quin nom més lleig, pobre criatureta! si l'hi poses, jo faig una manifestació", va dir algú. "És un nom de iaio", digué algú altre, que sabia molt bé el que es deia, segons revelava el seu accent de quasi-hortelà. Mentre que els més instruïts engegaven: "Ovidi, esclar, pel poeta llatí, no?"

Doncs no.  No és pel poeta.

No sé explicar per què, però se'm fa que, portant aquest nom, no es pot ser mala persona.

 

 

I enganyo: sí sé per què així se'm fa. La culpa la té l'Ovidi Motllor.

No és que jo el conegués gaire com a cantant. Però dos episodis em van portar a concebre'l, en el meu cap, com una persona bona i sensible. La primera: una notícia curtíssima a TV, farà ja mil anys, en què es veia com, durant un concert, li donaven la notícia de la mort del seu amic Vicent Andrés Estellés i sobre l'escenari mateix se n'acomiadava cantant-li un poema. La segona: un concert al que vaig caure mig per casualitat, durant una temporada en què passava els caps de setmana a Vic. Ell va sortir a l'escenari tot i estar convivint amb un càncer de gola força avançat. Més que cantar, va mussitar les cançons, amb un rajolí de veu i tot un davassall d'emoció. Amb un posat senzill i una mirada intenssíssima que et removien l'ànima. Pura humanitat consumint-se i donant i donant.

I bé: tot plegat m'ha retornat al cap precisament en aquests dies i nits de lectura i descoberta de l'obra de Vicent Andrés Estellés, i de descoberta (també) del que és sentir-se acompanyat per algú que és, de debò debò, fins al moll dels óssos i contra tota eventualitat, bona persona.

Va un poema d'Andrés Estellés, cantat per l'Ovidi

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

¿Ónde 'ta Egipto?

Si algú s'ensumava que, arran de la revolta popular, Egipte podria fer un gir cap a l'islamisme, que sàpiga que la Fox News molt valentament se'ns ha avançat a tots: ho veuen tant i tant clar, que ja han decidit desplaçar aquell país al bell mig del cistell dels ous trencats sionisto-gihadís.

- onze - (vine!)

(Montjuïc, gener 2011)

Mira, ha entrado mayo,

Ha extendido su párpado azul sobre el puerto.

Ven, hace tiempo que no sé de ti,

Se te ve tembloroso, como esos gatitos que ahogamos siendo niños.

Ven, y hablaremos de las cosas de siempre,

Del valor que tiene ser amable,

De la necesidad de arreglárselas con las dudas,

De cómo llenar los huecos que tenemos dentro.

Ven, siente en tu rostro la mañana,

Cuando estamos tristes, todo nos parece oscuro;

Cuando estamos fuertes, el mundo se desmigaja.

Cada uno de nosotros guarda algo desconocido de las vidas ajenas,

Sea un secreto, un error o un gesto.

Ven y pondremos verdes a los vencedores,

Saltaremos desde el puente riéndonos de nosotros mismos.

Contemplaremos en silencio las grúas del puerto,

Porque estar juntos en silencio es

La mejor prueba de la amistad.

Vente conmigo, quiero cambiar de país,

Dejar este cuerpo mío a un lado

Y meterme contigo en una concha,

Con nuestra pequeñez, como los bígaros.

Ven, te espero,

Continuaremos la historia interrumpida hace un año,

Como si no tuvieran un círculo más

los abedules blancos de la rivera. 

K. Uribe, "Maiatza" ("Mayo"),  Bitartean heldu eskutik (Mientras tanto cógeme la mano), 2001. [trad. de K. Uribe, G. Markuleta & A. Arreti]

Sobre la nuesa perduda

   Durant els 60 i els 70, abans que els filòsofs hodierns encunyessin el terme hiperrealitat, Pasolini  ja explicava que la historia s’havia acabat, per donar pas a una altra era que ell anomenava la posthistòria (dopostoria, en deia).  

La fi de la història comportava la liquidació de la cultura popular, aquella que durant segles i segles havia fornit a les gents del poble (les “classes subalternes” raimonianes) d’un suport ideològic fonamental que, com un riu fet corrent dins del mar, sobrevivia a tota imposició de la cultura dels elevats. 

En la seva visió un tant idealitzada de les gents populars (la gent senzilla del camp friülès de la seva infantesa, però també els noiets de riallada franca i esdentegada dels suburbis romans), Pasolini entenia que aquesta cultura primordial es manifestava en coses tan bàsiques i alhora poderoses com el menjar (recordo la voracitat pícara dels protagonistes perdularis de Mamma Roma), el sexe i el gaudi del propi cos. Deia una cosa com que al pobre, quan ja tot li han pres, li queda el cos; la seva nuesa rude i sense recats és, per a ells, un darrer espai de llibertat. 

“¿Per què estic per la desesperada llibertat de representació de gestos i actes sexuals, fins  (...) a la representació, en detall i primer pla, del sexe? Tinc una explicació, que em convé i em sembla justa, i és aquesta. En un moment de profunda crisi cultural (els darrers anys seixanta), que ha fet (i fa) pensar sense embuts en el final de la cultura (...), em va semblar que l’única realitat preservada era la del cos. És a dir, pràcticament, la cultura em va semblar que es reduïa a una cultura del passat popular i humanístic; en la qual, precisament, la realitat física era protagonista, en la mesura que encara pertany del tot a l’home.”

“A finals dels anys seixanta – va escriure cap al 1973-, Itàlia ha passat a l’època del Consumisme i de la Subcultura, perdent així tota realitat, la qual ha sobreviscut gairebé només en els cossos i precisament en els cossos de les classes obreres.”

Però a aquell darrer reducte cultural, aquella arcàdia del sexe-natura i del cos exposat sense més, tampoc no li augurava ja un gran futur. Al mateix text parla dels temps que aleshores corrien i, anticipant a Braudillard i companyia, assevera que mai a la història “cap poder ha tingut tanta possibilitat i capacitat de crear models humans i imposar-los com aquest que no té rostre ni nom”. És així que, per a ell, “el darrer lloc on habitava la realitat, és a dir el cos, o sigui el cos popular”, també havia desaparegut; aquell immens poder homogeneïtzador, cosificador i imbecilitzador, brandint l’implacable adreçador de la cultura moderna, l’havia anorreat. 

“Si volgués continuar amb pel·lícules com El Decameró, no podria fer-les, perquè ja no trobaria a Itàlia –especialment entre els joves- la realitat física (l’estendard de la qual és el sexe amb la seva glòria) que és el contingut d’aquelles pel·lícules”.

Ja no queden cossos si no estan cosificats i, així, desnaturalitzats, pensava més o menys Pasolini. 

I amb el vague record d’aquestes reflexions pierpaolianes al cap es va sorprendre, un dia, un professor qualsevol que vigilava un examen de llatí, quan inesperadament va trobar, sobre la taula del seu escriptori, el tríptic de propaganda d’un tenderete de depilació situat just al costat de l’escola, baldadíssim ell davant de tanta i tan variada oferta de jardineria púbica.

[El text de P. P. Pasolini de què parlo es titula "Tetis", i està publicat en castellà a V. Boarini, Erotismo y destrucción, un llibret que recull les aportacions d'un congrés sobre la nuesa perduda que va tenir lloc a Bolonya l'any 1973]

plou

Alguns diuen que la pluja és lletja

però no saben

que permet girar el cap cap amunt

amb el rostre cobert de llàgrimes.

Jim Morrisson

FOTÒGRAFS (7): Irving Penn

“A good photograph is one that communicates a fact, touches the heart and leaves the viewer a changed person for having seen it. It is, in a word, effective.”

(Irving Penn)

Família gitana (1965)

"Un bon fotògraf és aquell que comunica un fet, toca el cor i deixa l'espectador convertit en una altra persona per haver-ho vist. És, en una paraula, efectiu".

Podia explicar el que volgués sobre fotografiar fets, però d'Irving Penn (1917-2009) a mi m'agrada molt, (molt, molt, molt...) quan agafava la càmera, feia que la gent es disfressés d'ella mateixa i els prenia una fotografia.

Al Pacino (Nova York, 1995).

Alberto Giacometti (París, 1950)

Claude Lévi-Strauss (mirada antropològica)

Eugène Ionesco (i l'altra cara del surrealisme)

Francis Bacon, escapat d'un quadre seu

Giorgio de Chirico (Roma, 1944), laureato in metafísica umana

Pablo Picasso (Cannes, 1957) o l'ull de la bèstia

Simone de Beauvoir (transparència sense concessions)

Truman Capote (Nova York, 1948) - coincé

Chaplin emergint de Woody Allen (Nova York, 1972)