BILHANA

Explica la llegenda que, quan a Europa vivíem el segle XI després de Jesús, un rei de l'Índia va contractar el famós poeta caxmir Bilhana perquè eduqués la seva filla. Però la princesa i el mestre, entre llibres i poemes, es van enamorar l'un de l'altre, primer calladament, i poc després de manera incendiosa, des que un dia uns versos d'amor els va encendre el desig d'abraçar-se, esgarrapar-se i mossegar-se fins a la gota de sang. En fi: una variació kamasutriana de la història d'Abelard i Eloïsa.


Com segueix la llegenda és cosa fàcil d'intuir. Ja sé sap que tota història d'amor indegut acaba esgarrada per la maldat envejosa d'algun gris malvolent, que van amb la brama al marit injuriat o al pare rabiós. El rei, en assabentar-se del que estava succeint al palau, va arrabassar el poeta del llit i dels braços de la filla i va sentenciar el traïdor a mort.

Explica la llegenda que Bilhana, mentre pujava cadascun dels cinquanta esglaons de l'escala que li portaven al cadafal, s'hi deturava uns segons i recitava un poema que celebrava l'amor sincer i alhora bullent de passió que sentia per la princesa. El rei, després de sentir el cinquantè poema, va rendir-se a l'evidència de la veracitat dels sentiments del poeta i va permutar-li la pena capital per la gràcia del matrimoni.

La llegenda no explica si Bilhana, després de ser casat amb la princesa, va tornar mai a escriure versos tan frapants i ignífics com aquells del camí del cadalf.

Conyes a banda, aquest matí, com que era dilluns i jo tinc certa tirada a perdre el temps de les meves vacances remenant records i llebreries, m'he trobat llegint els Cinquanta Poemes de l'Amor Furtiu de Bilhana, i m'ha vingut en gana copiar-ne aquí el primer d'ells:

Aún hoy recuerdo
la línea de su vello
que desemboca en su ombligo,
su cara de loto desplegado
y a ella luminosa
como una guirnalda
de doradas flores de Champaka.
La recuerdo
levantada de su sueño,
indolente tras la turbulencia del amor
como la sabiduría entregada al delirio.