HAIKUS: Issa Kobayashi

La primera vegada que llegeixes un haiku, senzillament no entens un borrall.

Estoy viendo flores caídas

Que retornan a la rama?

¡Es una mariposa!

(Moritake *)

S’hi percep bellesa i un lirisme molt potent. Però entendre entendre...

Aleshores, és quan et poses xulo i vols arribar si més no a besllumar que s’amaga dins d’aquelles paraules.

Pots recórrer a la diverses fonts bibliogràfiques i introduccions de llibres que t’expliquen, per exemple, la relació entre el haiku i el tanka (objectiu-subjectiu, simplificant molt);

fins i tot pots afigurar-te el que suposarà per a un japonès llegir un d’aquests poemes que és alhora una obra d’art visual (cal•ligràfica) – que al capdavall, i no només per la cal•ligrafia, els haikus són autèntics poemes-quadre, poemes-foto inclús: instantànies d’un sentiment o una emoció evocades per un detall de la natura;

i, encara més, pots trobar alguna bona edició en què l’editor sigui un mestre de l’autòpsia textual i t’ajudi a penetrar en la simbologia que guarda en la cultura la granota, la papallona, els joncs, el bambú, la lluna, la neu o cadascuna de les estacions de l’any...

    Però, enmig de tot aquest univers brillant i distant, un dia ensopegues amb un haiku que va dibuixar el poeta japonès Issa Kobayashi (s. XVII). El va composar quan se li havia mort el fill (**).

La vida és rosada;

certament que ho és.

Però, tanmateix...

Formalment, ja és un poema un punt estrany, amb un final en suspens com molt poc japonés (a mi, sempre m’ha semblat molt “grec”, com un d’aquells versos trencats de Safo). Però el seu to i missatge encara resona molt més “grec”, molt i molt “occidental”, “europeu”, com s’hagi de dir.

Mort el fill, Isa sembla adonar-se que de poc ja li serveix la més lluminosa de les coartades orientals, aquella en què desemboquen buddhismes, taosime i el moll més subtil de l’espiritualitat xinesa i japonesa. Aleshores parla, gairebé sense paraules, del gran dolor, aquell que anul•la tota metafísica per retornar-nos a la tragèdia essencial de la nostra humanitat: La vida será poca cosa, a penes rosada sobre la fulla en un matí, ho sé, però això… a qui consola?


(*) Fernando Rodríguez-Izquierdo, El haiku japonés. Historia y traducción, ed. Hiperión.
(**) Issa Kobayashi, Cincuenta haikus (trad. Ricardo de la Fuente & Shinjiro Hirosaki), ed. Hiperión.