- onze - (vine!)

(Montjuïc, gener 2011)

Mira, ha entrado mayo,

Ha extendido su párpado azul sobre el puerto.

Ven, hace tiempo que no sé de ti,

Se te ve tembloroso, como esos gatitos que ahogamos siendo niños.

Ven, y hablaremos de las cosas de siempre,

Del valor que tiene ser amable,

De la necesidad de arreglárselas con las dudas,

De cómo llenar los huecos que tenemos dentro.

Ven, siente en tu rostro la mañana,

Cuando estamos tristes, todo nos parece oscuro;

Cuando estamos fuertes, el mundo se desmigaja.

Cada uno de nosotros guarda algo desconocido de las vidas ajenas,

Sea un secreto, un error o un gesto.

Ven y pondremos verdes a los vencedores,

Saltaremos desde el puente riéndonos de nosotros mismos.

Contemplaremos en silencio las grúas del puerto,

Porque estar juntos en silencio es

La mejor prueba de la amistad.

Vente conmigo, quiero cambiar de país,

Dejar este cuerpo mío a un lado

Y meterme contigo en una concha,

Con nuestra pequeñez, como los bígaros.

Ven, te espero,

Continuaremos la historia interrumpida hace un año,

Como si no tuvieran un círculo más

los abedules blancos de la rivera. 

K. Uribe, "Maiatza" ("Mayo"),  Bitartean heldu eskutik (Mientras tanto cógeme la mano), 2001. [trad. de K. Uribe, G. Markuleta & A. Arreti]

Sobre la nuesa perduda

   Durant els 60 i els 70, abans que els filòsofs hodierns encunyessin el terme hiperrealitat, Pasolini  ja explicava que la historia s’havia acabat, per donar pas a una altra era que ell anomenava la posthistòria (dopostoria, en deia).  

La fi de la història comportava la liquidació de la cultura popular, aquella que durant segles i segles havia fornit a les gents del poble (les “classes subalternes” raimonianes) d’un suport ideològic fonamental que, com un riu fet corrent dins del mar, sobrevivia a tota imposició de la cultura dels elevats. 

En la seva visió un tant idealitzada de les gents populars (la gent senzilla del camp friülès de la seva infantesa, però també els noiets de riallada franca i esdentegada dels suburbis romans), Pasolini entenia que aquesta cultura primordial es manifestava en coses tan bàsiques i alhora poderoses com el menjar (recordo la voracitat pícara dels protagonistes perdularis de Mamma Roma), el sexe i el gaudi del propi cos. Deia una cosa com que al pobre, quan ja tot li han pres, li queda el cos; la seva nuesa rude i sense recats és, per a ells, un darrer espai de llibertat. 

“¿Per què estic per la desesperada llibertat de representació de gestos i actes sexuals, fins  (...) a la representació, en detall i primer pla, del sexe? Tinc una explicació, que em convé i em sembla justa, i és aquesta. En un moment de profunda crisi cultural (els darrers anys seixanta), que ha fet (i fa) pensar sense embuts en el final de la cultura (...), em va semblar que l’única realitat preservada era la del cos. És a dir, pràcticament, la cultura em va semblar que es reduïa a una cultura del passat popular i humanístic; en la qual, precisament, la realitat física era protagonista, en la mesura que encara pertany del tot a l’home.”

“A finals dels anys seixanta – va escriure cap al 1973-, Itàlia ha passat a l’època del Consumisme i de la Subcultura, perdent així tota realitat, la qual ha sobreviscut gairebé només en els cossos i precisament en els cossos de les classes obreres.”

Però a aquell darrer reducte cultural, aquella arcàdia del sexe-natura i del cos exposat sense més, tampoc no li augurava ja un gran futur. Al mateix text parla dels temps que aleshores corrien i, anticipant a Braudillard i companyia, assevera que mai a la història “cap poder ha tingut tanta possibilitat i capacitat de crear models humans i imposar-los com aquest que no té rostre ni nom”. És així que, per a ell, “el darrer lloc on habitava la realitat, és a dir el cos, o sigui el cos popular”, també havia desaparegut; aquell immens poder homogeneïtzador, cosificador i imbecilitzador, brandint l’implacable adreçador de la cultura moderna, l’havia anorreat. 

“Si volgués continuar amb pel·lícules com El Decameró, no podria fer-les, perquè ja no trobaria a Itàlia –especialment entre els joves- la realitat física (l’estendard de la qual és el sexe amb la seva glòria) que és el contingut d’aquelles pel·lícules”.

Ja no queden cossos si no estan cosificats i, així, desnaturalitzats, pensava més o menys Pasolini. 

I amb el vague record d’aquestes reflexions pierpaolianes al cap es va sorprendre, un dia, un professor qualsevol que vigilava un examen de llatí, quan inesperadament va trobar, sobre la taula del seu escriptori, el tríptic de propaganda d’un tenderete de depilació situat just al costat de l’escola, baldadíssim ell davant de tanta i tan variada oferta de jardineria púbica.

[El text de P. P. Pasolini de què parlo es titula "Tetis", i està publicat en castellà a V. Boarini, Erotismo y destrucción, un llibret que recull les aportacions d'un congrés sobre la nuesa perduda que va tenir lloc a Bolonya l'any 1973]

plou

Alguns diuen que la pluja és lletja

però no saben

que permet girar el cap cap amunt

amb el rostre cobert de llàgrimes.

Jim Morrisson

FOTÒGRAFS (7): Irving Penn

“A good photograph is one that communicates a fact, touches the heart and leaves the viewer a changed person for having seen it. It is, in a word, effective.”

(Irving Penn)

Família gitana (1965)

"Un bon fotògraf és aquell que comunica un fet, toca el cor i deixa l'espectador convertit en una altra persona per haver-ho vist. És, en una paraula, efectiu".

Podia explicar el que volgués sobre fotografiar fets, però d'Irving Penn (1917-2009) a mi m'agrada molt, (molt, molt, molt...) quan agafava la càmera, feia que la gent es disfressés d'ella mateixa i els prenia una fotografia.

Al Pacino (Nova York, 1995).

Alberto Giacometti (París, 1950)

Claude Lévi-Strauss (mirada antropològica)

Eugène Ionesco (i l'altra cara del surrealisme)

Francis Bacon, escapat d'un quadre seu

Giorgio de Chirico (Roma, 1944), laureato in metafísica umana

Pablo Picasso (Cannes, 1957) o l'ull de la bèstia

Simone de Beauvoir (transparència sense concessions)

Truman Capote (Nova York, 1948) - coincé

Chaplin emergint de Woody Allen (Nova York, 1972)

diumenge

Et proposen d'anar a una jam session de jazz i... sí!, més per la companyia que per la música, però hi vas, que el jazz tampoc és que et torni boig, però a dosis moderades i en directe té la seva gràcia.

La gràcia va ser arribar al local i descobrir que la jam session no era exclusivament de jazz, sinó que també, i principalment, consistia en tot un devessall de clàssics del blues, el rock més dur o tovet, i fins i tot alguna graciosa incursió en peces del pop vuitantero.

La cosa anava així. Una noia morena, que evocava una versió no estrident de la Nina, cada quatre cançons s’enfilava a l’escenari amb un paperet a la mà i, com si dirigís un karaoke però en bo, recitava els noms dels propers músics i dels instruments que tocarien.

Va sonar una mica de tot, i tot molt bé. Només per recordar alguna cosa, “flipí” amb un bateria (pelut) memorable, i un altre al que se li deuria alguna disculpa:

    - Un bateria guapo? Aquest no tocarà bé.

i no només tocava bé, sinó que a sobre el paio cantava com volia.

Comentaris des de la cutre tribuna: el cul a terra i les cames penjant sobre els caps dels que eren a platea. Per acompanyar-ho tot, dues cerveses, uns Ferrero-roché vinguts de la boira i un platet de fuet amb pa amb tomàquet.  Algun vici més? Doncs dues càmeres, com no!

Una llaminadura imprevista de diumenge al vespre.

En fi: un altre gran regalet inesperat.

Tant i tant bona que pot fer que les teves cames acabin oblidar el cansament per les dues hores de concert de la nit passada, i s’ofereixin a ballar amb tu una miqueta més.

Gossos & Dani Macaco: Corren

Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.
Una revolució dins meu...
No s'esborren, en conformo en mirar-me
Mirar-me de dins cap a fora.

WAHE (-deu-)



Such a color field (Sitges '11)

Luna que devasta mi cuerpo con su dulce misterio.
Luna que inunda todas mis células. Sin daño ni error.
Luna, gota de agua pura.
Luna mía, manantial de fertilidad.
Luna, ni de dios
ni del diablo.
Luna de misericordia: útero horro.
Luna entre mis pechos, en mis labios, entre mi túnica,
en mis pasos.
Luna bajo mi piel.
En la luna nueva me refugio, en su halo,
a ella me uno, con ella me reconcilio.
Luna herida
que un día se convertirá en ángel.
Luna de pedra
donde descifra el amor
el rostro de la humanidad.
Luna de la feminidad, del sexo, del ardor del celo,
de la pasión adolescente.
Luna, ni de la tierra
ni del ciel: luna de la vida

Adonis, "Mujer", Augurios del cielo (2008, trad. F. Arbós)

"Qui portarà la pluja a escola"

Ja vorem com m'alce demà,
però hui com que me txite un poc reivindicatiu...

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

Raimon (1983)

Juanjo Sáez parlant (amb la mama) sobre l'Art

Juanjo Sáez, l’autor d’Arròs Covat, ha omplert un àlbum amb dibuixos i converses fictícies amb la seva mare. En elles li va explicant cosetes diverses sobre l’art, com ara què dimonis volia dir Magritte quan va pintar una pipa i just a sota va esciure que “allò no és pas una pipa”, o com creu que l’encant dels mòbils de Calders pot raure en el fet que ens retrauen a les primeres joguines que ens penjaven del bressol quan érem nadons, o per què en les escultures de Chillida l’important no és la seva matèria poderosa i pesada sinó al buit que les envolten, emplenen i delimiten, o si no serà precisament pel seu virtuosisme tècnic i el dibuix ortodox i acadèmic que els quadres de Dalí, per estranys que puguin ser, solen agradar a força gent amb la vista poc avesada i poc donada al rupturisme formal propi de l’art modern (“Dalí, a los mayores les gusta”, es titula aquest capítol).

I així, com qui no vol la cosa, aprofitant el recurs de les converses imaginàries (parèntesi: i ja va bé saber que hi ha més gent que comparteix un costum així de raret), el Juanjo va repassant idees i reflexions sobre els artistes i l’art. S’ha de dir que el paio deu tenir bon gust - en la mesura que s’atansa el meu, esclar! Per exemple,  es confessa admirador de Joseph Beuys, aquell artista que va ser d’ell mateix (o del seu personatge) i de la seva vida la seva autèntica obra d’art.

Una darrera nota que em va encantar. Al capítol “El arte y la vida”, tot parlant de action art, Juanjo aprofita per presentar-nos (a la mama no, que ja el coneix de fa anys) algú qui ell considera un artista de cap a peus, el seu amic Rafa, que un dia el va acompanyant fins al metro menjant-se pel camí un plat d’arròs amb salsitxes, no per res, no, ni tan sols per cridar gaire l’atenció, sinó perquè l‘acabava de cuinar, tenia gana, també volia acompanyar el seu amic fins a la parada i no va ni parar-se a pensar que allò que feia no es fa.

CVM DVOBVS OVIS

i bla bla bla bla bla, perquè aquí teniu els teniu tots, al voltat del llit d'Afrodita i Ares. El de l'aliga és Zeus; al seu costat, amb la diademà; pel trident es reconeix....

¿Cómo se llamaba el pavo ese del casco con alas?

No és cap “pavo”, és un déu, i es diu Hermes.

Ah!!!!!!! Pues eso!

i bla bla bla bla bla bla bla bla bla, i el déu que porta com una aura daurada damunt del cap? és una divinitat solar. L'acabem de veure no fer res, portant-li a Hefest la notícia del seu adulture. De qui es tracta? fixeu-vos que...

Profeeeee, ¿cuándo vamos a ver una película?

Más o menos
Cuando me salga (d)e los huevos...
día arriba día abajo.

i bla bla bla bla bla…..I és que, al capdavall, qui no es fa entendre pels alumnes, és perquè no vol. Vejam, que tots som gent culta, amb un bon ventall de registres lingüístics per expresssar-nos,
encara que eventualment sigui en detriment de l’"adequació" i el llenguatge políticament correcte, oi?

Si ja ho va dir l'ínclit Ortega y Gasset: “la claridad es la cortesía del sabio”. Pues marchando dos huevos asín de grandes de sabiduría pa’l personal….

Ea!!!

i demà, Sant Tornem-hi

COHEN: I'm your man

I'm your man If you want a lover I'll do anything you ask me to, and if you want another kind of love I'll wear a mask for you. If you want a partner take my hand, or if you want to strike me down in anger here I stand, I'm your man. If you want a boxer I will step into the ring for you, and if you want a doctor I'll examine every inch of you. If you want a driver climb inside, or if you want to take me for a ride you know you can, I'm your man. Ah, the moon's too bright, the chain's too tight, the beast won't go to sleep. I've been running through these promises to you that I made and I could not keep. Ah but a man never got a woman back, not by begging on his knees. Or I'd crawl to you baby and I'd fall at your feet, and I'd howl at your beauty like a dog in heat, and I'd claw at your heart, and I'd tear at your sheet, I'd say please, please, I'm your man. And if you've got to sleep a moment on the road, I will steer for you. And if you want to work the street alone I'll disappear for you. If you want a father for your child or only want to walk with me a while across the sand, I'm your man.

Sóc el teu home Si vols un amant faré tot el que em demanis, i si vol una altra mena d’amor em posaré una màscara per tu. Si vols un company agafa’m  la mà, o si vols pegar-me amb ràbia aquí estic, sóc el teu home. Si vols un boxador saltaré al ring per tu, i si vols un doctor examinaré cada centímetre del teu cos. Si vols un xofer puja-hi, o si vols enganyar-me saps que pots, sóc el teu home. Ah, como lluu la lluna, la cadena és massa tensa, la bèstia no dormirà. He estat repassant totes les promeses que et vaig fer i no vaig poder complir. Ah, Però un home mai ha aconseguit que una dona torni sense suplicar-li de genolls. M’arrossegaria fins a tu, nena, i cauria als teus peus, i udolaria la teva bellesa com un gos en zel, i esgarraparia el teu cor, i esparracaria el teus llençols, diria, sisplau, sisplau, sóc el teu home. I si vols dormir una estona en la carretera, jo conduiré per tu. Si vols fer tota sola el carrer, desapareixeré per tu. Si vols un pare per al teu fill o només vols passejar amb mi una estona a la vora del mar, sóc el teu home.

Kafka revisited

Qué grande Montt!
(y ya era hora que alguien hiciera un poquito de justicia con Gregor)

FOTÒGRAFS (6): André Kertész

Jueu hongarès, la família aspirava que Andor Kertész (1894 - 1985) es dediqués als negocis. Ell, però, tenia certes vel·leïtats artístiques, que el van portar a esdevenir un fotògraf autodidacta i, sobretot, molt singular. Kértész té un univers estètic força original i fins i tot, en segon quin moment i per a segons qui, un punt massa trencador, cosa que li va propiciar bones dosis d’amargor i emprenyamenta al llarg de tota la seva carrera: als inicis, perquè li va costar molt que la gent apreciés la seva manera de fer fotografia, amb enfocaments i il·luminacions poc ortodoxes; cap al final, perquè, malgrat tot el seu recorregut, encara consideraria que molts crítics tenien la seva feina per menys del que ell sabia que valia.

Més enllà de com ho visqués, el cert és que és un artista plàstic extraordinari i amb un gran recorregut artístic brillant i ric, molt donat a provar, experimentar, crear.

Va començar a retratar la vida camperola de la seva Hongria natal, fins que  el 1914 el conviden a participar en una guerra, avinentesa que ell aprofitarà per fer fotos de trinxera. El retrat, com no!, serà un tema recurrent en tota seva carrera.

Retrat de Jeanne

Totes aquelles fotos de trinxera van ser destruïdes amb la revolució hongaresa del 1919. La guerra la va acabar en un hospital militar. Poc després va ser enviat a Esztergom, on es dedica a fer una sèrie de fotografies de gent nedant. Avui només en conservem una d’aquestes fotografies. La importància de la sèrie, però, és que hi descobreix els efectes de distorsions anatòmiques tan característics de part de la seva obra.

Ballarina satírica (1926)

Després de viure un temps a Hongria fent d’apicultor, agricultor i corredor de borsa, l’any 1925 decideix marxar cap a París. Això, als anys vint i per algú que volia ser artista, no era gaire original, però sí una grandíssima idea. Allí troba reconeixement i èxit, nom i diners.

 

Jardin des Tuileries



Escales de Monmartre



A dalt de la tour Eiffel (1929)

Ombra de la tour Eiffel (1929)

 

El rellotge de l'Acadèmia

A París entra amb contacta amb els dadaistes i es deixa fascinar per l’art dels cubista. Es submergeix en l’esplet de l’avantguarda. És aleshores quan fotografia alguns grans artistes que viuen a París, com Marc Chagall,  Piet Mondrian, Sergei Einsenstein, etc. 

Sergei M. Eisenstein (1929)

 

A la casa de Mondrian (1929)

Contemplant un mòbil de Calder



i fotografia, sobretot, llums, formes, volums....

Cadires al llarg dels Champs Elysées (1929)

La forquilla (1929)



Després d’onze anys vivint a París, al 1936, quan Hitler ja remou merda per Alemanya, marxa als EUA.  Aleshores encara li quedaran cinquanta anys més de feina i provatures.

Empire State Building (1967)

University Place, New York (1978)

 

El llibre d'Elizabeth



(Febrer 1979)

 Dels seus darrers anys, m’agrada particularment la seva descoberta del color. A la preocupació per les formes i les ombres, afegeixes un nou element per jugar-hi. A la fotografia del vidre de la porta li trobo fins i tot un puntet Mondrian.

 

Kertész va morir, a casa seva i mentre dormia, la nit del 28 de setembre de 1985.