ANNA AKHMÀTOVA (1): REQUIEM

“Vaig passar disset mesos d’aquells anys esgarrifosos del terror de Iejov fent cua davant de la presó de Leningrad. Un dia, algú d’entre la multitud em va reconèixer. Darrere meu hi havia una dona, amb els llavis morats del fred, que, pel que es veia, no havia sentit mai el meu nom. Es va despertar de la intumescència en què tots ens trobàvem i em va preguntar, en un xiuxiueig a cau d’orella (allà tothom parlava xiuxiuejant):

- Vós ho podeu descriure, tot això?
I jo li vaig dir:
- Sí, puc.

I llavors, quelcom que s’assemblava a un somriure va lliscar per damunt d’allò que un cop havia estat el seu rostre.”

Leningrad, u d’abril del cincuanta-nou.

Text del prefaci amb què Anna Akhmàtova obre i justifica el seu llibre de poemes Rèquiem. Feia ja més de vint anys que l’estalinisme havia condemnat l’Anna, qui era una de les poetesses vives més celebrades de Rússia i de tot Europa, al silenci.

El vint-i-u, el seu primer marit, Nikolai Gumiliov, havia estat codemnat a mort i afusellat.
El trenta-cinc li arreste el fill, Lev per primera vegada.
El trenta-vuit, el seu gran amic Mandellstam mor d'esgotament en un camp siberià.
El mateix any Lev és arrestat de nou i condemnat a treballs forçats a Sibèria.

L'Anna, va compondre Rèquiem des de l’oralitat: aleshores era perillós deixar res per escrit, literalment hi anava la vida. i més que per la pròpia -després ho va explicar-, temia per la del fill. Va començar el llibre el 1935 i no seria publicat fins el 1940. Entremig, algunes persones amigues de l’Anna van aprendre’s aquells poemes de memòria, i així no només van conservar-se els versos; encara més: en aquells dies fosquíssims, van poder esdevenir poesia "útil", vés a saber per a qui, ve't a saber per a què.

El dolor fet mot per sobreviure la desgràcia.

L’Anna va erigir-se en la veu de totes les mares emmudides de Rússia que esperaven que els matessin els fills.

Tres peces del poemari (la traducció rítmica, de Monika Zgustova i Maria-Mercè Marçal):

LA SENTÈNCIA


I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m’hi avesaré.


Avui tinc tanta, tanta, feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no... que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.
-----------------------

Retrato d'Anna Akhmàtova fet per Kuzmá Petrov-Vodkin, 1922

EPÍLEG:

He après com poden esfondrar-se els rostres,

Retrat d'Anna Akhmatova fet per Nathan Altman,1914

Com, sota les parpelles, sap aflorar l’espant,

Com solca, arreu, les galtes la sofrença

Amb les rígides ratlles dels texts cuneïformes;

Com els rínxols més negres, i els rínxols més daurats,

De cop i volta esdevenen d’argent,

Com el somriure es fon en uns llavis submisos,

Com en un riure sec hi tremola l’horror.

I si vull alçar un prec no és pas per mi sola:

Prego per tots els meus companys en la dissort,

Enmig del fred ferotge i en l’ardent juliol,

Vora el mur roig que romania sord.

------------------

Retrat d'Anna Akhmatova , 1950

III

No sóc pas jo qui pateix: és un altre.

Jo no ho resistiria. El que ha passat,

Que ho cobreixin amb un llenç negre

I s’emportin els fanals...

Nit.