DALTONIA, ¡Qué belló país!

Experiment en tres actes de cronologia erràtica

PRIMER ACTE:

2n batxillerat, 8 hores del matí de divendres, set alumnes asseguts en formació d’examen, esperant que jo arribi i els reparteixi el parcial de llatí que han de fer durant la propera hora. Deixo tots els trastos a la taula, els miro d’una llambregada i, mostrant-los el meu palestí, pregunto ràpid, en veu alta, d’improvist:

- “Quin color és aquest?!?!?!?!?!??!?!?!?!”

Resposta quasi a l’uníson:

- “VERMELL, VERMELL, VERMELL, VERMELL, ---taronja----, VERMELL, VERMELL....”

Els miro amb els ulls esbatanats:

- Qui ha dit taronja?!

Silenci

- Algúúúú ha diiiiiiiiiiiiit taronja.

El Víctor, capcot, ho reconeix:

- És que la meva mare és daltònica i confon vermells i taronges.

Rumio. Potser sí. Ja podria ser que, per culpa del daltonisme de la mare, el pobre noi ha rebut una educació cromàtica esbiaxada. Queda, per tant, eliminat de l’enquesta.

SEGON ACTE:

Abans durant i després del patí del mateix divendres. Tanda de preguntes sobre el color del mocador fetes a persones del claustre de professors traides sense cap criteri (val a dir que, molts d'ells tampoc en tenen gaire, de criteri!).

a) Company (amb ulleres transparents i ben graduades) triat a l’atzar camí del bar de l’esmorzar: “VERMELL”

b) Companya que va estudiar Història de l’Art (de colors, en deu saber, doncs!): “VERMELL”

c) Companya d’ulls blaus blavíssims a qui volia preguntar-li (per si la tonalitat de l’iris pogués condicionar la percepció del colors): està malalta i no ha vingut a treballar. Vale: mal dia per posar-se malalta. La gent pot arribar a ser molt desconsiderada.

d) Company d’ulls blaus i llicenciat en Belles Arts, cosa que el convertiria en un immillorable espècimen per a l’experiment, un element crític positiu per a l’univers de la meva enquesta... Tot això ho seria, sí, si no es tractes d’ELL, precisament ELL, l’únic home del món que la Natura (mare capriciosa) ha guarnit amb el curiós do de ser incapaç de parlar MAI seriosament: “BLAU”.

TERCER ACTE:

Dijous nit, ja passadetes les dotze. Lateral de Les Rambles. Noia lleugerament etilitzada que se’ns apropa pel carrer i pregunta:

- Cómmmmmojjjj pueeedorrr lllegggar a Lesenfantssssshhh?

- Uyyyyyyy! (pobrissona, ha anat a preguntar a dos autèntic imbècils espaials). Pero me suena que es para’bajo (resposta ben cortesa de la sempre encantadora deficient espaial que aquesta nit m'ha regalat amb la seva companyia).

- Buennnooggg, graciassss.

I es disposa a seguir el seu camí de zigazagues.

- Nooooo! –L’aturo jo, brandint el meu mocador davant dels seus ulls vidriats – Espera: ¿qué color es éste?

Ella, sens dubtar ni un segon: ROJOOOO!!!!

- Vale!!!!

CONCLUSIÓ:

Que és Vermell, redéu,

Que m’ho ha dit fins i tot una borratxa

I tothom sap que els borratxos sempre diuen la veritat

NO TARONJA:

VERMELLLLLLLL