Li brolla el record dels grans professors: Blequa, Martí de Riquer, Francisco Rico, Gabriel Ferreter... "Les classes no s’acabaven quan tocava l’hora. Anàvem al Mesón i hi continuàvem. Les classes de vegades s’allargaven dissabtes a la tarda, després anàvem a sopar a casa meva. M’ho vaig passar tan bé que m’hi vaig quedar... Era impossible no fer-ho!”Acabada la descripció d’aquesta arcàdia periclea del Pròxim Vallès, Manzano surt amb una reflexió inesperada, brillantment anacoluta: “Però, després, per a molts que vau ser estudiants en aquesta República platònica i que després ja vau canviar de costat a l’aula i vau ser professors... ha passat una mica el contrari: heu demanat jubilacions anticipades... i ha estat en què? En cosa de vint any?...”
Vallcorba respon: “Menys de vint anys." I mira d'explicar el seu perquè de tot plegat: "Jo crec que ha estat una cosa més recent. Jo crec que estem vivint una època d’un reglamentisme obsessiu i a, més a més, ens estan arribant a les aules estudiants que han patit els plans de reforma successius, educatius, i... però bah! Parlem de coses agradables!
I tant!
Parlem
del color grogós del full, que fa més suau el passeig de la mirada del lector per sobre del paper
de l’encert de la portada blanca amb imatge retallada, d'estètica que remet al còmic, sempre amb colors plans: tot un senyal d’identitat de l’editorial
de la importància del tractament acurat de la tipografia
i de la pulcritud en l’ajustament de les línies de caràcters dins la caixa d’escriptura
¿Per què perdre el temps parlant de la docència, l’ensenyament a tots els nivells educatius, en aquesta república avui ja més bananera que platònica?
¿Per a què embrutar-nos la boca i fer lleig el programa parlant de coses, certament, tan i tan desagradables...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada